Més lluny, sempre molt més lluny

Si algú altre ja ho ha escrit, no cal esmerçar nova tinta, i si és un poeta encar millor que un sim­ple peri­o­dista. Ahir, després de les parau­les de Roger Tor­rent dema­nant repren­dre la ini­ci­a­tiva política, l’única cosa que queda per fer és recor­dar els ver­sos de Cava­fis musi­cats per Llach, i repe­tir-los com un man­tra: “Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres cai­guts que ara us empre­so­nen i quan els hau­reu gua­nyat tin­gueu ben pre­sent no atu­rar-vos.” La pràctica tota­li­tat dels polítics jut­jats al Suprem, el dia de l’últim torn de paraula, van expli­car al tri­bu­nal que no hi ha cap sentència que aturi un poble en movi­ment. Si ho diuen els matei­xos arbres cai­guts, caldrà fer-los cas i, sor­tir del bosc, posar-se a cami­nar a camp obert, i no atu­rar-se.