Recuperar el cinema en família

El cinema se situa al cap­da­munt de les pre­ferències de casa en aquests dies de con­fi­na­ment obli­ga­tori. Hem recu­pe­rat un antic cos­tum: veure pel·lícules junts, pare i fills (i men­jant cris­pe­tes, ho con­fesso, fins que es van esgo­tar al súper). Ja no són els èxits ani­mats del moment (L’edat de gel, films de Dis­ney...) o un epi­sodi de Star Wars. Amb els meus fills uni­ver­si­ta­ris, ara hem ata­cat films nota­bles dels dar­rers 30 anys (Lost in trans­la­tion, El silenci dels anyells, Bird­man, Nebraska...) i clàssics com ara Casa­blanca, que els ha encan­tat, excepte que veuen “els secun­da­ris sobre­ac­tu­ats”. Els ho reco­mano. I si ho fan a canvi de veure també el que a ells els agrada (quid pro quo, que deia Han­ni­bal Lec­ter), accep­tem-ho sense dub­tar.