Opinió

L’APUNT

Un meu amic que per mi ha perdut la vida

“Si el sol fos jornaler, no matinaria tant. Si el marquès hagués de batre, ja ens hauríem mort de fam. Jo no canto per la veu, ni a l’alba, ni al nou dia, canto per un meu amic que per mi ha perdut la vida.” Qui hagi vist ja Alcarràs segur que encara li ressonen al cap aquests versos de la cançó de pandero que, en l’escena segurament més corprenedora del film de Carla Simón, canten Iris i el seu padrí Rogelio. Alcarràs, Os d’or de la Berlinale que, des de fa vuit dies, triomfa en un munt de sales, és un cant a la petita pagesia, els paradisos perduts de la infantesa i el bon cinema, però també, i sobretot, a les cançons de transmissió oral com un pilar del nostre patrimoni immaterial. Padrins i padrines del país, per molt que els temps canviïn, sobretot no deixin de cantar mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.