L'apunt

El ‘gran festival’ periodístic

Un equip de televisió va estar a punt de marxar abans d’un concert perquè no li deixaven gravar el so

Ho pro­meto: cap afany de cor­po­ra­ti­visme periodístic. Aquests són temps difícils per a molts col·lec­tius i pro­fes­si­ons, inclosa la nos­tra, i malau­ra­da­ment hi ha molta gent que ho passa pit­jor que nosal­tres. Però crec que val la pena cons­ta­tar que hi ha un cert movi­ment de descrèdit del nos­tre col·lec­tiu, per exem­ple en el fabulós món dels fes­ti­vals: és evi­dent que uns ens neces­si­ten més que d’altres, però n’hi ha que han entre­gat la seva ànima a les xar­xes soci­als i als influ­en­cers, pen­sant pro­ba­ble­ment que els mit­jans de comu­ni­cació tra­di­ci­o­nals ja no arri­bem al seu públic poten­cial. I segur que tenen una part de raó. Però no tota.

Fa uns dies, els foto­pe­ri­o­dis­tes que havien de cobrir uns con­certs d’estre­lles inter­na­ci­o­nals –més o menys ful­gu­rants, res de l’altre món– a Bar­ce­lona van mani­fes­tar la seva queixa per les con­di­ci­ons dra­co­ni­a­nes impo­sa­des pels seus mànagers, que no només limi­ta­ven l’accés a qua­tre fotògrafs, sinó que els feien sig­nar un con­tracte segons el qual havien d’accep­tar que l’equip del músic decidís qui­nes de les foto­gra­fies que farien es podrien publi­car, renun­ci­ant, a més, als seus drets d’autor. Ja fa temps que els foto­pe­ri­o­dis­tes viuen una gran injustícia en aquesta des­bo­cada soci­e­tat de la imatge: els pro­fes­si­o­nals només poden fer fotos durant les dues o tres pri­me­res cançons d’un con­cert –sovint quan l’artista encara s’està escal­fant–, sense flaix i en alguns casos a força distància de l’esce­nari, teòrica­ment per no moles­tar el públic, i men­tres­tant bona part del mateix públic fa cas omís de les pro­hi­bi­ci­ons que es llan­cen per mega­fo­nia abans del con­cert i fa fotos i vídeos amb la passió d’un docu­men­ta­lista boig que ha de cap­tu­rar la rea­li­tat fins al més mínim detall. Penso en el meu amic Xavier Mer­cadé, que va morir aviat farà un any i va dei­xar un gran lle­gat com a fotògraf impe­ca­ble de milers de con­certs. Doneu un cop d’ull al seu web, www.​rockviu.​cat , i sabreu per què val la pena defen­sar l’ofici.

I no són només els fotògrafs: fa poc vaig veure com uns com­panys d’un equip de tele­visió mar­xa­ven d’un con­cert abans que comencés perquè només se’ls dei­xava gra­var les imat­ges, no el so (!), fins que algú s’ho va repen­sar in extre­mis. Què hi gua­nyen, posant tra­ves a la nos­tra feina? Jo diria que res, però, com diria Rap­hael, “qué sabe nadie”. I ja veu­rem com acaba l’actual bom­bo­lla fes­ti­va­lera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.