La promiscuïtat dels pactes

En els darrers mandats, la fragmentació dels electorats monolítics dels anys 80 i 90 –afavorida per partits alternatius i l’expansió d’independents– fa decisives les gairebé tres setmanes de pactes. Després d’haver-se, sovint, llançat els plats pel cap, toca aparellar-se entre damnificats. Una opció il·lògica fa 20 anys, però a l’alça, és entendre’s directament amb l’enemic, sobretot si ja no resta cap més opció que trios –i algun quartet o quintet–. I l’altre recurs per governar és lligar a dues bandes, per assegurar tocar cuixa, però els cornuts poden tenir jocs amagats. L’escenari català, entre independentistes i unionistes, genera estranyes parelles domèstiques, com també als plens. I ara, Junts i ERC estan mirant de refer ponts, però tot just supramunicipals. Encara més difícil que ningú no quedi cardat.