Final d’any amb Teresa Pàmies

Gràcies a Xènia Dyako­nova, hem sabut que per als rus­sos el grafòman és algú incon­ti­nent i d’estil emfàtic. En la nos­tra lite­ra­tura, al con­trari, la gra­fo­ma­nia té molt bona premsa si la prac­ti­quen els escrip­tors (Pla, Espinàs, Pedrolo), però en mans de les dones, pel que sem­bla, es torna vici­osa i insulsa. Pre­ju­di­cis d’aquesta classe han fet molt de mal a la recepció de grans auto­res com Teresa Pàmies, con­si­de­rada “l’escrip­tora de les por­te­res i les bur­ge­ses de l’Eixam­ple”, com recorda Mont­ser­rat Bacardí en la bio­gra­fia literària que n’acaba de publi­car a Eumo i que coin­ci­deix amb la recu­pe­ració, per la mateixa estu­di­osa, de la novel·la inèdita Una noia i un sol­dat (Ade­si­ara), una de tan­tes que Pàmies va veure ago­nit­zar dins la maquinària de la cen­sura, la real i la men­tal.