Sobirania i joc net

Bastir una Catalunya sobirana, amb el seu propi estat, ha de fer-se, simultàniament, amb la construcció d'un país nou, d'una societat distinta quant als valors públics i comuns compartits. Un projecte de país així tindria molts més partidaris que els atrets per raons sobretot patriòtiques. Democràcia d'alta qualitat i país nou, doncs, com a elements indestriables. Aquesta és una oportunitat d'or per revitalitzar i dignificar l'acció política i la regeneració democràtica, per recuperar oxigen civil per a la cosa pública, després de tants factors de descrèdit incessant i desmoralització de la ciutadania. En qüestió de pocs mesos hem passat d'un estat d'ànim col·lectiu encomanadís, amb el goig de tenir la llibertat a tocar, a una sensació de desànim, derrota i engany, generadors de tristesa i desesperança.

Aquí sempre havíem tingut un estil propi, una manera de fer distinta, un format expressiu que navegava per les mars del respecte, educació i bona relació personal entre els protagonistes públics, tot i la discrepància ideològica, tots els quals respectaven unes normes bàsiques de joc, que venien de lluny. Ja en el període republicà, la política catalana es desenvolupava en un context d'una certa calma civil, coneguda com l'oasi català, clima que contrastava amb la irascibilitat i la violència dialèctica i física de la política espanyola del moment. Però, d'un temps ençà, hem anat perdent una manera catalana de fer les coses, en benefici d'una provinciana madrilenyització de les formes. Tot degenera a un ritme trepidant i campen lliurement la grolleria, la desqualificació personal, l'insult, la mentida, la guerra de declaracions i contradeclaracions sense ni un bri d'il·lusió. L'absència d'idees per debatre ocupa l'espai públic, tot rebaixant el nivell general de la política i del país, els quals mereixen molt més del que es veu, se sent i se sospita. El “i tu encara més” ha substituït el contrast de programes, de projectes i d'iniciatives, en un camí ple d'acusacions negatives d'anar i tornar, ple de cops baixos, retrets mutus i joc brut.

El desgast de l'adversari sembla un objectiu superior a la defensa d'idees constructives i engrescadores i els vells tòpics desqualificadors, de poca volada intel·lectual i moral, només persegueixen fer malbé la imatge de l'adversari. Deixar-nos endur pel tombant de la demagògia, el populisme o la retòrica barata ens duu a l'abisme i, com més va més, acreix el fossat que separa la gent de la política, mentre la decepció, la distància i la indignació van augmentant. En política es poden cometre errors polítics, però no delictes. Aquests no tenen res a veure ni amb la política, ni amb la ideologia. La gent indigna, s'aixoplugui tant se val sota quines sigles, ha de ser apartada de les institucions i els partits, perquè els embruten, i duta a la justícia. I els polítics honestos han de poder fer la seva feina amb llibertat i responsabilitat. Tan negatiu és parlar malament del govern, per norma, faci el que faci, sense reconèixer-li mai les iniciatives positives empreses, com desactivar, per sistema, les crítiques legítimes de l'oposició i les propostes positives que en vinguin.

Una nova cultura del poder ha de ser impulsada en un marc tan nou com serà l'estrena de la sobirania. I esforçar-se per alliberar-se de la tendència aïllacionista dels polítics, governants o no, que sovint cerca refugi en la proximitat burocràtica del poder institucional o l'aparell del partit, en la teranyina que envolta els dirigents, sovint esdevinguda mur infranquejable per als ciutadans. Caldrà una relació diferent amb la gent, més directa, viva, dialogant, descentralitzada, transparent, desburocratitzada, propera, accessible. La humanització i feminització de la política, la neteja ètica del poder, la higienització de la democràcia són imprescindibles en una Catalunya camí de la llibertat que recuperi la confiança en la política i els polítics.