Opinió

L'endemà del dissabte

Hotel.

Com que ja no hi tinc casa, a la meva ciutat natal, Londres, en visitar-la fa poc, vaig haver d'allotjar-me en un hotel (de tres estrelles: volia mimar-me una mica) triat a dit. Per bé que costava el doble del seu equivalent a Barcelona, tenia el sistema informàtic espatllat, de manera que vaig trigar ben bé mitja hora a rebre la clau de l'habitació que havia reservat per tres nits.

Armari.

I que va resultar ser tan petita, tan petita, que en aixecar-me del llit anava a parar directament a la finestra. A més, estava plena com un ou de mobles i aparells superflus (tots fabricats en l'època de la meva adolescència): una vella bullidora elèctrica, una safata carregada de tasses de te i una mena d'armari de fusta pla que amagava una post de planxar. Pel que fa a l'armari principal, el de la roba, estava segur que l'havia vist a casa dels pares feia molts, molts anys. A més a més, hi feia molta calor, potser a causa d'una màquina inidentificable enganxada a la paret exterior, a prop de la finestra, que es posava a brunzir com un borinot sobredimensionat cada 15 minuts.

Quètxup.

Aviat, en vaig sortir per assistir a una xerrada literària en què la presentació del moderador no es va sentir perquè no feia servir cap micròfon i els dos autors convidats tampoc no es van sentir perquè el volum dels seus micròfons era massa alt (i això que els del públic havíem pagat 6 € per cap). Després, tot dinant en un restaurant sense cambrers, una nena em va esquitxar de dalt a baix amb una pluja de quètxup d'una ampolla sense tap (son pare em va dir “I'm very sorry”, però vaig ser jo qui va haver de buscar una baieta). En tornar, cobert de taques, a la meva l'habitació, vaig descobrir que me l'havien buidada –ordinador, funda d'ulleres, calçotets, tot– perquè pensaven que m'hi havia d'estar dues nits i no les tres que havia reservat –el sistema informàtic realment no funcionava bé– i em van tornar les pertinences al cap de mitja hora sense ni un mot de disculpa. I escric tot això perquè a Catalunya encara hi ha gent que es pensa que a Anglaterra tot, però tot, es fa millor que no pas aquí. Que vagin, doncs, a l'hotel Thistle City Barbican, Central street, Londres, i veuran que aquí, a la nostra “bastant neta, envejada, bonica pàtria”, que deia Pere Quart –fotent-se d'Espriu– les coses no es fan pas tan malament, no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.