Tothom ha de rebre els beneficis
El 2016 ha estat un bon any per a l'economia catalana. Bon any, segons les grans xifres. El PIB creix, el consum privat augmenta, la inflació s'estanca i l'atur disminueix. Aquests bons resultats s'expliquen perquè l'economia catalana és sòlida, dinàmica i flexible fins i tot en temps de crisi. Ha aprofitat l'època dolenta per obrir mercats a l'exterior. També han ajudat força alguns factors que eren fora de l'àmbit d'actuació del govern espanyol, que és qui determina les grans línies. Per exemple, uns tipus d'interès baixos i un preu del petroli deprimit. Però el principal factor que ha permès guanyar competitivitat a l'economia catalana i que explica aquesta recuperació de les grans xifres és el de les retallades salarials. En èpoques passades, els governs entomaven les crisis devaluant la moneda. Com que això ara ja no és possible, perquè la paritat la determina el BCE, s'ha de recórrer a altres fórmules. La més fàcil és abaixar salaris.
L'aparent paradoxa és que aquesta millora general dels indicadors econòmics conviu amb els pitjors efectes de la crisi. Durant el 2016 han continuat els desnonaments, la pobresa energètica és quelcom més que una anècdota i hi ha més famílies que depenen de les beques menjador perquè els seus fills puguin fer un àpat calent al dia. És a dir, que aquesta millora de l'economia no arriba a tothom. Hi ha moltes persones que s'han empobrit durant la crisi, i que és difícil que se'n surtin. Hi ha gent que treballa, però que és pobra. Però canviar-ho és possible. N'hi ha prou que Catalunya pugui fer la seva pròpia política. Ara per ara, és impossible. Cada cop que s'intenta fer alguna cosa en favor de qui ho passa malament, apareix un tribunal espanyol prohibint-ho.