Entre la contenció i la ira

Les grans crisis humanes funcionen com un amplificador: fan millors les bones persones i fan pitjors les mesquines. Aquests dies ho hem comprovat. És una constatació que ens ajudarà a explicar-nos determinats fets i reaccions. Els cruels atemptats de Barcelona i Cambrils han demostrat que les autoritats, Mossos d’Esquadra inclosos, i molts catalans van saber estar a l’altura de les circumstàncies. Tant, que els Mossos han aconseguit neutralitzar els 12 terroristes que van participar en l’atac en només quatre dies.

Ara assistim a aquest contrast: mentre les autoritats catalanes –totes– han exhibit una gran contenció, els altaveus contraris a la lliure expressió dels catalans no han tardat a atribuir les culpes del succés al sobiranisme. Ara resulta que el debat no és si el govern espanyol va tenir una actitud temerària apartant els Mossos dels centres de coordinació i informació antiterrorista, sinó si a la Rambla s’havien de posar obstacles o si el conseller Forn va fer bé en distingir entre víctimes catalanes i espanyoles. Ara resulta que la preocupació ha de ser si l’atemptat alterarà el full de ruta. I si el president no s’hi pronuncia, se li atribueixen falsament paraules que no ha dit per justificar editorials furibunds i acusar-lo d’utilitzar políticament el dolor.

Tot s’hi val per preservar la unitat d’Espanya. La raó autèntica de la irritació centralista no és altra que la constatació que Catalunya com a estat té capacitat per sortir-se’n sola. L’escenari ideal per al govern espanyol hauria estat que els catalans s’haguessin declarat incapaços d’afrontar la crisi i haguessin demanat socors. No va ser així i ara toca sentir, per veu interposada, la ira de l’Estat espanyol.