Una altra operació ruïnosa
Aquest dissabte hauran hagut de marxar de Catalunya els 20.000 agents de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil que s’hi han estat durant tres mesos. La seva missió principal –i fracassada– era impedir l’exercici del dret al vot el primer d’octubre passat. És, per tant, moment de fer balanç d’inversions i resultats. Doncs bé: des del punt de vista de l’Estat, l’operació ha estat ruïnosa.
En primer lloc, s’ha hagut d’esmerçar una quantitat extraordinària per pagar l’operació. No sabrem la xifra exacta perquè ha estat declarada secreta, probablement perquè, si es difongués, no només faria enrogir els defensors de l’austeritat, sinó perquè s’acabaria el discurs demagògic d’acusar el sobiranisme de malbaratar recursos públics. A més, l’operació no només va fracassar en el seu intent d’aturar les votacions amb un ús desproporcionat de la força, sinó que va perjudicar enormement la imatge d’Espanya i les seves policies al món. També a Catalunya –cal evocar el crit de “¡A por ellos!”–, però aquesta segona part no preocupa gens. El fiasco explica per què –i també com a cortina de fum– l’Estat es va afanyar a acusar els Mossos del seu propi fracàs. Al final, la percepció de les policies dependents de l’Estat com a cossos de protecció de la democràcia va retrocedir dècades.
Per acabar-ho d’adobar, el conflicte va generar un gran malestar entre els agents pel tracte que rebien dels seus superiors polítics i va fer aflorar les grans diferències salarials entre els cossos policials. Per mirar de salvar la cara, Interior promet una equiparació que, si es fa, incrementarà la despesa de l’Estat. Tot plegat no és cap anècdota, sinó una demostració de com alguns governs gestionen l’Estat.