Justícia política

El poder judicial a Espanya travessa una crisi de credibilitat, que el cas de la sentència ‘congelada’ sobre l’impost de les hipoteques només ha fet que evidenciar. El president del CGPJ i del Suprem (TS), Carlos Lesmes, va intentar reconduir la situació, però no se’n va sortir, perquè és obvi que el president de la sala tercera del Suprem i els sis magistrats redactors de l’esmentada sentència, que obliga els bancs a pagar l’impost d’actes jurídics documentats de les hipoteques que fins ara pagaven els clients, ja sabien que estaven canviant el criteri i que això tindria conseqüències importants d’ordre econòmic i social. Podien haver elevat la qüestió al ple de la sala abans. Fer-ho 24 hores després alimenta les sospites sobre pressions, influències i interessos, qüestiona la seguretat jurídica i desacredita la justícia i així ho denunciaven ahir Jutges i Jutgesses per la Democràcia i l’Associació Progressista de Fiscals.

El criteri que permet al Suprem revisar i, si així ho decideix el proper 5 de novembre, corregir aquesta decisió no és jurídic, és polític, igual que ho és atorgar una especial gravetat de les repercussions a aquest cas i no, per exemple, al cas de La Manada o al procés contra l’1 d’octubre. Cada una de les decisions del jutge Pablo Llarena respecte als presos i exiliats polítics, respecte a diputats electes, respecte al Parlament ha tingut una enorme repercussió social i política, fins al punt de marcar les relacions presents i futures entre Catalunya i l’Estat espanyol, però en aquest cas la política judicial ha estat assumir-la. O potser buscar-la, perquè només així s’entén que s’hagi sostingut i avalat una instrucció del cas parcial, irregular, injusta i qüestionada per prestigiosos juristes i tribunals europeus, a costa de posar en evidència l’estat de dret espanyol i la seva justícia.