Unitat de mínims
La mobilització de protesta contra el judici als presos polítics catalans, que començarà dimarts que ve al Tribunal Suprem, ha posat d’acord dues terceres parts de l’arc parlamentari català (PDeCAT, Comuns, JxCat, ERC i CUP), així com nombroses organitzacions socials, sindicals i veïnals. Es tracta, doncs, de la representació d’una àmplia majoria de la societat catalana, que els propers dies es disposa a manifestar-se massivament i a secundar una aturada de país, en primer lloc, per denunciar aquest judici que pretén convertir l’autodeterminació en un delicte i resoldre per la via penal un problema polític; i en segon lloc, per acompanyar els presos i exiliats que estan sent perseguits per l’Estat per haver fet allò que els ciutadans els vam encomanar a les urnes, en unes eleccions democràtiques.
Aquesta majoria social ja existia al si del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, en el referèndum de l’1-O, l’aturada del 3-O del 2017 i continua existint a les enquestes que xifren de forma persistent entre un 70 i un 80% els ciutadans catalans favorables al referèndum d’autodeterminació, però continua sense traduir-se en una estratègia compartida sobre com conduir aquesta aspiració majoritària cap a la seva realització efectiva en un context de repressió de l’Estat com el que vivim. L’acord sobre les mobilitzacions és valuós i és imprescindible, però també és de mínims, en el sentit que afronta la qüestió molt greu del judici i la situació dels presos i exiliats, però no afronta el futur polític de Catalunya més enllà de reivindicar el dret a l’autodeterminació. Cal demanar als actors polítics que aprofundeixin en aquest diàleg positiu per convertir aquest acord en un primer pas cap a la unitat estratègica que Catalunya i els seus ciutadans necessiten i mereixen.