L’amenaça de l’Estat
El conflicte entre Catalunya i Espanya està lluny de tancar-se i no sembla que l’Estat tingui cap pressa, ni tan sols voluntat de fer-ho. Així ho indica, almenys, la iniciativa de l’Advocacia de l’Estat de reclamar la imputació de 36 votants ferits durant el referèndum de l’1-O que van decidir denunciar la policia, així com d’ampliar aquesta investigació a altres concentrats que apareguin en vídeos, a qui qualifica de “massa tumultuària” contra la policia i als quals pretén acusar de delictes com ara desobediència, resistència a l’autoritat, atemptat contra l’autoritat o desordres públics amb amenaça de violència.
El jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona va rebutjar l’obertura d’un procediment contra els votants perquè els va considerar subjecte passiu de l’acció policial, però la insistència de l’advocat de l’Estat amb un recurs davant l’Audiència en els termes citats no només manté l’amenaça judicial contra els 36 ciutadans que es van querellar, sinó que l’amplia sense límits als centenars de milers de catalans que l’1-O van viure la indignitat de ser atacats per la policia als col·legis electorals mentre participaven en el referèndum.
La iniciativa és greu. Més enllà que se’n pugui sospitar la utilitat tàctica, bé per dissuadir més querelles contra policies o bé perquè el govern de Pedro Sánchez afronti les eleccions havent refutat qualsevol sospita de connivència amb l’independentisme, l’amenaça és un fet. Un fet que alimenta el conflicte judicial i també el social i que, òbviament, no recau en el funcionari de torn, l’advocat Severo Bueno de Sitjar de Togores, sinó en els seus superiors jeràrquics, que en última instància són la ministra de Justícia, Dolores Delgado, i el mateix president del govern, que haurien de donar explicacions de manera urgent.