El dret a una mort digna
La conquesta efectiva dels drets sempre ha arribat després d’un procés llarg i costós per vèncer les resistències de la societat, i el dret a tenir una mort digna n’és un exemple paradigmàtic, perquè no hi ha arguments, ni racionals, ni ètics, ni morals, que justifiquin el patiment inútil d’una persona malalta o l’allargament artificial de la vida contra la seva voluntat, particularment en casos de malaltia crònica, incurable o en fase terminal. I no obstant això, l’eutanàsia continua sent un delicte castigat pel Codi Penal espanyol amb penes d’entre 2 a 10 anys de presó.
El debat sobre l’eutanàsia està present fa dècades. L’associació Dret a Morir Dignament existeix des de 1984; el suïcidi assistit del tetraplègic Ramón Sampedro (1998), amb una gran força mediàtica, va remoure consciències, i aquesta setmana, el de María José Carrasco (61), malalta d’esclerosi múltiple des de feia 30 anys, torna a posar el focus en la injustícia que suposa afrontar aquesta mena de situació, ja en si tràgica i dolorosa, en la clandestinitat, sense assistència mèdica i amb la seguretat que tindrà conseqüències penals greus.
En països com Holanda, Bèlgica, Luxemburg, el Canadà i alguns estats dels Estats Units i d’Austràlia, l’eutanàsia ja és legal, pública i els requisits estan ben regulats. A Espanya, segons el CIS, més d’un 75% de la població és partidària de legalitzar l’eutanàsia. El Parlament català va introduir, el maig passat, una proposició al Congrés per despenalitzar-la i el PSOE s’hi va sumar amb una proposició de llei per regular-la, però l’obstruccionisme del PP i Cs a la mesa del Congrés ho va aturar i ara és un compromís i un deure inajornable de la pròxima legislatura. La mort digna és un dret, exercir-lo és una necessitat, i la llei que en reguli el com, els mitjans i les garanties no hauria de demorar-se més.