L’última víctima del ‘Brexit’
El procés de sortida de la Unió Europea iniciat pel Regne Unit s’ha cobrat una altra víctima amb la dimissió de la primera ministra britànica Theresa May. El ‘Brexit’ ha posat cara a cara dues realitats incontrovertibles i alhora difícils d’harmonitzar; d’una banda, la determinació d’una majoria de ciutadans britànics, consagrada a les urnes, que el seu país abandoni la UE i, amb ella, els costos i les obligacions que els comporta, i d’altra banda, les dificultats estructurals que implica liquidar una relació integral construïda durant més de quatre dècades, primer amb la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i després amb la Unió Europea.
El referèndum del 2016 va marcar el camí, però també les dificultats per recórrer-lo, en part per la complexitat de la separació i en part per l’estret marge de la victòria del sí entre els britànics. David Cameron va renunciar a pilotar la nau en aquest viatge que intuïa tortuós, i el temps ha confirmat el sentit de la seva decisió. La seva successora, May, ha fet la meitat del camí, acordant amb la UE una sortida ordenada amb un balanç de costos i beneficis si més no equitatiu, però ha fracassat a posar-hi d’acord els partidaris d’un ‘Brexit’ sense condicions, ni obligacions.
May abandona el vaixell a contracor i el Partit Conservador haurà de triar el successor, tenint molt present la victòria del Partit del Brexit de Nigel Farage en les europees amb un terç dels vots i molt per davant dels ‘tories’ (9%). La pròrroga concedida per la UE fins al 31 d’octubre dona una última oportunitat a la sortida amb l’acord pactat, però si es compleixen les previsions que situen l’exministre pro-‘Brexit’ dur Boris Johnson, potser no caldrà exhaurir el termini.