La unitat irrenunciable
El moviment pro independència de Catalunya té reptes majúsculs al davant, com ara denunciar i alhora superar l’empresonament i exili d’alguns dels seus líders, conviure en un Estat que el voldria liquidat, explicar el projecte republicà, governar per continuar fent país, consensuar una estratègia política que permeti fer passes endavant cap a l’objectiu. És una feina important, en dimensions i transcendència històrica, que demana mirada llarga, generositat en l’esforç, capacitat de sumar i molta determinació, i, certament, la dificultat dels partits independentistes per consensuar diagnòstic i estratègia no ajuda a avançar, però oblidar que tots són al mateix vaixell és encara pitjor.
L’Onze de Setembre és la reivindicació de la Catalunya que ha estat, la que és i sobretot la que vol ser. És una jornada inclusiva i transversal. Com totes les manifestacions que ha protagonitzat l’independentisme d’ençà que el 2010 va esdevenir un moviment massiu. La pròxima Diada no ha de ser diferent, no tindria cap sentit, en tant que hi ha un horitzó compartit que parla de Catalunya, de democràcia, d’autodeterminació, d’independència, de república, de progrés social, o que reivindica la innocència dels encausats per l’1-O.
L’independentisme sempre ha estat de la gent; el moviment independentista l’ha impulsat la societat civil organitzada, i la política, arrossegada per la gent, ha buscat eines per fer-lo avançar. Els ciutadans tenen tot el dret a estar decebuts amb les decisions, les estratègies o la falta de sintonia dels seus representants polítics; la crítica és legítima, fins i tot útil, i els polítics han de saber escoltar-la, encaixar-la i assumir-la sense recances. El que no és admissible en cap cas és la pèrdua del respecte, la desqualificació o la incapacitat per seguir dialogant sobre com construir el futur del nostre país.