El consens contra la sentència

En els darrers mesos, els partits sobiranistes i les entitats de la societat civil malden per aconseguir trobar aquell punt de consens per respondre a la sentència que dictarà en els propers dies el Tribunal Suprem sobre els fets d’octubre del 2017, una sentència que no afectarà només els 12 líders independentistes sinó el propi dret a la manifestació, a la protesta, a la llibertat d’expressió i fins i tot a la democràcia, com ho demostra que rere seu se’n produiran moltes més ja que, a hores d’ara, ja hi ha un miler de persones investigades en diverses causes per la seva ideologia. El món independentista va cometre un pecat original, no aconseguir una unitat estratègica un cop superat el fet que l’èxit rotund de l’1-O es va convertir en fracàs, si més no, en el fet de no poder dur a terme l’objectiu per al qual havia estat convocat, proclamar, de forma efectiva, la República catalana. Contra rellotge, però encara hi ha temps i cal demanar a tots els actors que, en aquests dies que queden fins a la sentència, que, segons el mateix Tribunal Suprem, serà pública abans del 16 d’octubre, esmercin tots els esforços que calguin per arribar a un acord.

I quina ha de ser la resposta? El que cal demanar és que hi hagi una resposta unitària, de consens, encara que això suposi que alguns dels actors hagin de renunciar als seus objectius de màxims com, de fet, passa en tota negociació política. I és obvi que en aquest acord hi ha actors, els Comuns o els sindicats majoritaris, per posar dos exemples, que es poden sentir un pèl incòmodes si l’eix és la independència i còmodes si és la denúncia de la repressió. Cal ser hàbils i pactar, si cal, i com també passa en tota negociació política, també quines accions es poden fer per lliure.