El bloqueig de Boris Johnson
La reobertura del Parlament de Westminster és una bona notícia per al Regne Unit i per a la democràcia en aquell país, perquè restableix la voluntat dels ciutadans i la competència dels seus representants electes per exercir la seva funció per damunt dels interessos i l’estratègia personals del primer ministre, Boris Johnson. La seva decisió de suspendre durant cinc setmanes l’òrgan legislatiu ha estat declarada il·legal i irresponsable implicant-hi la corona. El Tribunal Suprem britànic, en una sentència contundent i alhora històrica, ha deixat retratat el polític conservador i l’ha desautoritzat.
La consegüent fragilitat política i moral del primer ministre hauria de ser suficient perquè es plantegés la dimissió. Però més enllà de la seva reflexió personal, emergeix el bloqueig polític en què es troba el ‘Brexit’ a un mes i escaig de l’últim termini pactat amb la UE, el 31 d’octubre. Johnson va prometre una sortida efectiva amb o sense acord, i en cap cas més enllà d’aquesta data, però la majoria del Parlament, inclosos bona part dels diputats del mateix Partit Conservador, han desautoritzat el ‘Brexit’ dur (sense acord) i també una convocatòria d’eleccions. El marge de maniobra de Johnson, doncs, és ben estret.
El fons de la qüestió, però, no són ni les martingales del primer ministre, ni l’esgotador periple que ha viscut el ‘Brexit’ al llarg dels dos anys i mig posteriors al referèndum del 2016, sinó la incapacitat de la política britànica per gestionar de forma efectiva la decisió profundament incòmoda que els ciutadans britànics van prendre en aquella consulta explícita. I aquest és un bucle del qual resultarà molt difícil sortir sense tornar a passar per les urnes.