La UE que no ens hauria de fallar

Tots els arguments emprats pels europeistes en contra del ‘Brexit’ han quedat esmicolats amb la primera crisi sanitària d’abast continental que ha posat a prova la solidesa de la Unió Europea. Finalment, després de l’habitual exhibició insolidària dels socis nòrdics, els vint-i-set països membres han aconseguit aprovar un pla de xoc que almenys servirà per salvar els mobles del projecte comú. No és tot el que l’Estat espanyol i Itàlia n’esperaven, però s’ha doblegat l’arrogància holandesa, que de bon principi amenaçava de reeditar els errors comesos en la reacció a la crisi econòmica del 2008.

Fins a 540.000 milions d’euros en forma de préstecs es posaran al servei dels afectats per compensar exclusivament les despeses sanitàries i socials directament derivades de la pandèmia. El pla desplega una triple xarxa. En primer lloc, amb una línia de crèdits a través del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), que per a l’Estat espanyol pot arribar a representar una injecció de 25.000 milions. En segon lloc, la mobilització d’una altra línia d’ajudes a través del Banc Europeu d’Inversions (BEI), en aquest cas sobretot pensada per a les petites i mitjanes empreses. I en tercer lloc, finançament destinat als expedients de regulació temporals i a les reduccions de jornada. La bona notícia és que, a diferència del que va passar el 2008, a canvi no s’exigiran més retallades ni hi intervindrà la Troika. La mala notícia, que els ‘coronabons’ que els països del sud reclamaven per emetre deute comú, no entren en el paquet. La imminència electoral a Alemanya o el possible auge de l’extrema dreta arreu han frenat aquesta mesura. L’establiment d’un fons per al futur continua pendent.