Una monarquia prescindible

Lluny de figurar anys enrere com a salvador del 23-F i com a garant constitucional, el rei emèrit s’ha convertit en un problema fins i tot per a la mateixa institució monàrquica. Un problema que té tres arrels, més enllà del legítim i creixent desig republicà que es va estenent entre la població. En primer lloc, el rei Joan Carles va ser una elecció directa del dictador Francisco Franco, i per tant és un hereu simbòlic del règim anterior. En segon lloc, la Transició va blindar una casa reial que, mentre ha anat rebent un finançament públic tan abundant com innecessari, mai ha estat sotmesa a la fiscalització dels organismes democràtics. I, en tercer lloc, l’emèrit que ens va tocar s’ha dedicat a cultivar una fortuna i una vida plena d’excessos que l’han distanciat cada vegada més de la ciutadania i han posat en qüestió si el seu càrrec tenia alguna mena d’utilitat, al marge de l’enriquiment personal. Fins al punt que el seu successor, el rei Felip, s’ha vist obligat recentment a renunciar a la seva herència per establir un tallafoc de dubtosa eficàcia.

Caceres milionàries en plena crisi econòmica, afers de faldilles sonats i comissions ofensives a canvi d’intervenir en la concessió de projectes sucosos resumeixen el lamentable balanç del regnat de Joan Carles. Crisis, pandèmies i escàndols han situat la institució en una cruïlla decisiva. L’hemorràgia d’impopularitat és imparable i s’afegeix a la desafecció monàrquica de bona part d’una societat que ja no combrega amb imposicions medievals. Però ja no es tracta només d’assumir d’una vegada que ens van endossar una monarquia del tot prescindible. Es tracta d’arribar fins al final de les investigacions obertes sobre la presumpta comissió d’accions delictives.