Viure en la impunitat i la vergonya

L’Estat espanyol sembla sentir-se còmode instal·lat en la impunitat i el descrèdit internacional generalment reservats als règims autoritaris i les dictadures. La incriminació i l’empresonament dels líders polítics i socials de l’independentisme arran del referèndum de l’1-O que a Espanya s’ha imposat i es justifica com a legítim i inevitable no supera la lògica i els estàndards jurídics del món democràtic. Els compromisos i les amenaces diplomàtiques han permès que els governs i la UE facin l’orni davant la gravetat de l’atac als drets individuals, l’estat de dret i la democràcia, però l’Estat espanyol no ha pogut impedir ni les esmenes ni les negatives dels tribunals belgues, alemanys o el TEDH, ni la denúncia d’organitzacions com ara Amnistia Internacional, l’Organització Mundial contra la Tortura o les Nacions Unides.

Fa un any que el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, en un informe rotund, va denunciar la criminalització que Espanya havia fet d’un acte normal en democràcia com un referèndum, va denunciar també la situació dels presos (i exiliats) polítics per haver contravingut diversos articles de la Declaració Universal dels Drets Humans i del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i en va exigir el seu immediat alliberament i indemnització. I encara va recomanar una investigació independent per determinar els responsables d’aquestes violacions. Després d’allò, el Suprem en va fer cas omís i va dictar sentència, i el govern de Pedro Sánchez ha mantingut la mateixa numantina posició que el de Rajoy i a hores d’ara la fiscalia continua collant els presos, posant en evidència aquesta Espanya que ni se sent obligada pels pactes i la legislació internacionals que subscriu ni se sent al·ludida per les resolucions de l’ONU que la interpel·len.