El tercer grau no és l’amnistia
La proposta de les juntes de tractament de Lledoners, Wad-Ras i Puig de les Basses d’aplicar el tercer grau als presos polítics catalans és, a falta de l’aval del jutge de vigilància penitenciària, una bona notícia, o ho seria si no fos perquè la seva situació és injusta i aberrant des del punt de vista del dret, les llibertats i la democràcia. Mai haurien d’haver entrat a la presó i només hi són perquè Espanya necessitava venjança pel referèndum de l’1-O a Catalunya i escarment per frenar el creixement social del sobiranisme, i no ha tingut cap escrúpol per rebentar l’estat de dret, vulnerar drets i perpetrar un judici polític que marcarà per sempre l’Estat espanyol.
El sistema penitenciari no jutja, condemna, ni perdona, només pot complir la llei i aplicar la normativa penitenciària amb criteris tècnics, i això és el que van fer les juntes de tractament fa sis mesos quan van proposar el segon grau i és el que han fet ara, per unanimitat, en proposar el règim de semillibertat, que permet als presos sortir de la presó durant el dia i els caps de setmana. No es pot dir el mateix de la fiscalia, i està per veure què hi diria el Suprem, si li arribés algun recurs.
El tercer grau, si es confirma, serà doncs una lleugera millora en el dia a dia dels presos polítics, però no deixaran de ser presos polítics, les seves condemnes continuaran vigents, com els seus antecedents i la seva inhabilitació. Ningú esborrarà els dos anys i mig de reclusió, la llibertat robada, ni el peatge personal i familiar que això suposa. Ningú pot evitar la seva condició de víctimes de la venjança, l’abús i la injustícia per part d’un Estat que es pretén democràtic i de dret. Un error colossal, històric, que a hores d’ara només es possible corregir mínimament amb una amnistia.