Catalunya en l’agenda internacional
La crisi catalana va irrompre de ple divendres en l’agenda internacional després que el ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, retragués al cap de la diplomàcia europea, l’exministre socialista espanyol Josep Borrell, la condemna i presó dels polítics catalans pel referèndum de l’1-O. Una plantofada a tota la cara a Borrell i, de passada, a la Unió Europea, que semblava no haver valorat prou bé la idiosincràsia de la diplomàcia russa, ni l’experiència d’un veterà polític com Serguei Lavrov. Certament, la UE té tot el dret i la raó de criticar el judici exprés i demanar la llibertat de l’opositor Aleksei Navalni, a qui, per si l’afer no fos prou greu, el règim rus hauria tractat d’enverinar fa uns mesos. Rússia es ven com una democràcia normalitzada, però les actuacions del govern de Vladímir Putin i la repressió indiscriminada contra aquells que gosen plantar-li cara són pròpies de les pitjors dictadures.
La Unió Europea, però, està clarament en fals en el cas català, i a part de les tímides i escasses condemnes per la dura repressió el mateix 1-O, ha mirat cap a l’altre costat i ha donat un suport incondicional a l’Estat espanyol, al·legant que es tractava d’un afer intern. El pas del temps, però, ha demostrat que la reivindicació catalana, emmarcada sempre dintre d’una voluntat de fidelitat a les institucions europees, és un afer que depassa les estrictes fronteres espanyoles. Aquesta doble moral europea és la que Lavrov i Rússia van retreure divendres a Borrell. Perquè és evident que la UE hauria d’intervenir en l’afer català, i més quan des de l’ONU s’ha exigit clarament, i l’Estat espanyol ho ha incomplert, l’alliberament dels presos polítics catalans.
La crisi diplomàtica d’aquest divendres demostra també que el cas dels catalans és a la taula de les grans potències mundials, com Rússia, i que la feina de defensa i lluita feta pel president Carles Puigdemont i la resta del govern que va optar per l’exili no ha estat debades.