Bielorússia, repressió a qualsevol preu

Bielorússia, una de les últimes dictadures d’Europa, ha traspassat aquesta setmana tots els límits de les relacions diplomàtiques i dels drets humans més elementals, després que diumenge va forçar l’aterratge d’un avió de Ryanair que sobrevolava el país provinent de Grècia i en direcció a Lituània. El règim del líder bielorús Aleksandr Lukaixenko al·lega que havia rebut una amenaça de bomba que afectava el vol –teoria que encara va defensar amb força aquest dimecres–, però pràcticament ningú es creu aquesta versió. I encara menys després que l’incident acabés amb la detenció del periodista opositor al règim i exiliat a Lituània Roman Protassévitx i la seva companya. Una incredulitat que s’ha incrementat quan els dos joves han aparegut en sengles vídeos amb símptomes d’haver estat forçats, sota amenaces i tortures, a fer una declaració de culpabilitat. En tot cas, l’acció bielorussa no té cap mena de justificació i les diferents companyies aèries europees han fet bé de desviar el seu trànsit fora del territori d’aquest país. També té tot el dret la Unió Europea (UE) a estudiar la imposició de sancions a un règim que actua com si fos una organització criminal i que trenca tots els convenis internacionals de trànsit i seguretat aèries sense cap mirament.

L’incident amb Bielorússia, que ha tingut el suport del govern rus, un aliat incondicional del dictador Lukaixenko, posa de manifest la vulnerabilitat dels opositors tant a Minsk com a Moscou, que tan aviat són segrestats quan sobrevolen el país com es retorcen de dolor enverinats en un avió, com va ser el cas ara fa uns mesos d’Aleksei Navalni, o moren contaminats per substàncies radioactives al Regne Unit. Rússia i Bielorússia, dos règims que cada cop toleren menys la dissidència, semblen disposats a transgredir tots els límits per reprimir els líders opositors. La feblesa diplomàtica d’una Unió Europea dividida no ajuda gens a parar els peus ni a Lukaixenko ni a Putin. Malauradament.