Editorial

EDITORIAL

Deu anys després, Zapatero ja no enganya ningú

Tot i que la pro­pa­ganda ofi­cial sosté que, deu anys després d'asso­lir la secre­ta­ria gene­ral del PSOE, el poder no ha can­viat José Luis Rodríguez Zapa­tero, la veri­tat és que hi ha una distància abis­mal entre les pro­me­ses que va fer i l'acció de govern de la qual és res­pon­sa­ble. Entre les res­pon­sa­bi­li­tats que se li poden atri­buir, ell mateix ho va reconèixer ahir durant una visita a Bar­ce­lona, hi ha la d'haver con­tribuït a enfon­sar la con­fiança dels cata­lans en un Estat espa­nyol plu­ral i res­pectuós amb les dife­rents rea­li­tats naci­o­nals. No és el pri­mer pre­si­dent espa­nyol que ha girat l'esquena a Cata­lu­nya després d'haver-li promès més quo­tes d'auto­go­vern, però segu­ra­ment és el que havia posat més alt el llistó de les expec­ta­ti­ves i, per tant, el que ha pro­vo­cat més decepció.

Zapa­tero era tan sols un mem­bre de l'exe­cu­tiva fede­ral del PSOE sense cap més ambició política cone­guda quan va fer una decla­ració pública de sin­to­nia amb un Pas­qual Mara­gall que ales­ho­res medi­tava a Roma si accep­tava o no l'ofe­ri­ment del PSC de dis­pu­tar la Gene­ra­li­tat a CiU. Tots dos com­par­tim la mateixa idea d'un estat fede­ral i plu­ral, pro­cla­mava Rodríguez Zapa­tero. El destí els va som­riure i els va posar al cim de les seves aspi­ra­ci­ons, el pri­mer, al cap­da­vant del govern espa­nyol i el segon, al cap­da­vant del govern de la Gene­ra­li­tat, però aquest va ser tot just l'inici del dis­tan­ci­a­ment. Mara­gall va impul­sar la reforma de l'Esta­tut que ja sabem com ha aca­bat i Zapa­tero va pro­me­tre amb tanta solem­ni­tat com lleu­ge­resa que dona­ria suport al text que sortís del Par­la­ment. No us fallaré, va dir el nou inquilí de la Mon­cloa el 2004 tan bon punt va estre­nar el càrrec, però ara, sis anys després, tot queda reduït nova­ment a bones parau­les i a un balanç galdós per a Cata­lu­nya del qual la para­lit­zació d'algu­nes infra­es­truc­tu­res estratègiques és, de moment, l'últim capítol.

Esgo­tats els dos pri­mers anys del seu segon man­dat, la valo­ració en clau estric­ta­ment espa­nyola tam­poc està a l'altura de les espe­ran­ces que va aixe­car. Zapa­tero va saber res­sus­ci­tar un PSOE que, després de la reti­rada de Felipe González i del fracàs de Joaquín Almu­nia, havia per­dut el nord. Va tor­nar la il·lusió als mili­tants, va plan­tar cara a José María Aznar i, final­ment, va asso­lir el poder. Però la fero­ci­tat d'una crisi econòmica que no va veure a venir i que l'ha forçat a apli­car unes reta­lla­des pres­su­postàries i soci­als pròpies de la dreta, ha trans­for­mat defi­ni­ti­va­ment un polític que abans dema­nava con­fiança en el futur i ara es dedica a dema­nar perdó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.