Qui vigila el vigilant?
El juny de 1972 l’escàndol d’espionatge polític conegut com Watergate va sacsejar els Estats Units i va tombar el president Nixon. Mig segle després, i salvant les distàncies, el Catalangate crema sobre les mateixes brases de l’espionatge polític i il·lícit per part de l’Estat espanyol i subratlla la necessitat de les societats democràtiques de garantir un control efectiu sobre unes maquinàries d’estat potencialment abusives amb els ciutadans, els seus drets i els principis democràtics. El cas català és especialment revelador, perquè l’espionatge massiu a l’independentisme mitjançant el programari Pegasus –negat, desacreditat i finalment justificat pel govern espanyol– comparteix fil conductor amb l’espionatge polític i el joc brut de les clavegueres del mateix Estat perpetrats en el marc de l’operació Catalunya, que no és altre que la lluita descarnada contra l’amenaça independentista de Catalunya.
Que els estats tinguin serveis secrets que escoltin, vigilin i investiguin no té res d’anormal dins d’uns límits establerts, objectivables i sota el control de l’estat de dret. El que ho converteix en anormal, il·legal i perillós és la difuminació d’aquests límits i la falta d’aquest control. La raó diu que espiar adversaris polítics, càrrecs electes, periodistes o advocats pel seu paper o relació amb l’independentisme català sobrepassa aquests límits i pot incórrer en més d’un delicte; tot indica que l’ús d’una eina potent i expansiva com Pegasus també ha sobrepassat en aquest cas no només els límits sinó també el control, i els detalls que es coneixen d’aquest afer fan pensar que la seva magnitud i conseqüències poden anar molt més enllà del que s’ha constatat fins ara. Deu dies després d’esclatar l’escàndol, el govern de Pedro Sánchez no ha fet res significatiu per aclarir què ha passat, qui n’és el culpable i quines responsabilitats se’n derivaran, però encara és més greu que no hagi fet res per demostrar si Espanya és al cantó dels països autoritaris que utilitzen aquestes eines per reprimir la dissidència i l’oposició polítiques o al cantó de les democràcies que fan valer el respecte als drets i castiguen qui els vulnera.