Cal una resposta multitudinària al 19-G

És difícil valo­rar què és més pro­vo­ca­dor, si l’anunci d’una cimera his­pa­no­fran­cesa a Bar­ce­lona per ves­tir el 2023 de nor­ma­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal o la insistència a difon­dre que el procés s’ha aca­bat que Pedro Sánchez i el minis­tre de la Pre­sidència, Félix Bolaños, refre­guen sense des­cans a la cara de l’inde­pen­den­tisme en l’intent de fer creure que han desac­ti­vat el movi­ment i de capi­ta­lit­zar política­ment que –per usar el seu llen­guatge– ha tor­nat la con­vivència entre cata­lans. Per ara, el govern espa­nyol ha rege­ne­rat el que no va ser pos­si­ble l’últim 11 de setem­bre: la uni­tat de l’inde­pen­den­tisme polític i asso­ci­a­tiu en una mani­fes­tació. Al vol­tant de la idea que el procés no s’ha aca­bat, Pedro Sánchez ha defi­nit un nou mínim comú deno­mi­na­dor entre els par­tits i les enti­tats sobi­ra­nis­tes. Uni­tat amb mati­sos, perquè quan el pre­si­dent Ara­gonès accepta assis­tir a la cimera com­plica que els mem­bres del govern siguin al car­rer el 19-G i deixa la repre­sen­tació d’ERC en mans dels càrrecs i les bases del par­tit. Par­tint dels min­sos resul­tats de la taula de diàleg i la nego­ci­ació dels pres­su­pos­tos, el PSOE ha tei­xit una tera­nyina que va atra­pant el govern, com es reflec­teix ara en la seva desac­ti­vació com a actor del rebuig a la cimera.

Si el 19-G és una pro­vo­cació, en mans de l’inde­pen­den­tisme està donant-li la res­posta que mereix, i aquesta és la vari­a­ble que no ha cal­cu­lat prou el govern espa­nyol. Un cop ERC forma part dels con­vo­cants i tot i que un dijous de gener no sigui la millor data pos­si­ble, l’inde­pen­den­tisme vol sense fis­su­res que la mani­fes­tació sigui mul­ti­tu­dinària. La con­vo­catòria de rebuig és una opor­tu­ni­tat per des­bor­dar la falsa desac­ti­vació del movi­ment sobi­ra­nista. Res­pon­dre a la crida també és un acte de res­pon­sa­bi­li­tat naci­o­nal i la millor manera de des­men­tir una can­ta­re­lla que, a còpia de repe­tir-se, amenaça d’esde­ve­nir veri­tat impos­tada. S’hi posin com s’hi posin, el final del procés con­ti­nua exi­gint tres requi­sits: fi de la repressió, amnis­tia i exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació en un referèndum vin­cu­lant i accep­tat per totes les parts. La resta és maqui­llatge.