Editorial

El plebiscit català del 23-J

Les elec­ci­ons a les Corts Gene­rals espa­nyo­les del 23 de juliol, com explica avui David Por­ta­be­lla a les pla­nes 14 i 15, es con­fi­gu­ren com un com­pendi de ple­bis­cits. El de Vox o con­tra Vox i el vot útil a què crida el PSOE de Sánchez; el del canvi del PP de Feijóo, que ja es veu a La Mon­cloa encara que sigui pagant el peatge de Vox que ja ha exhi­bit sense com­ple­xos en dife­rents auto­no­mies –i encara més a les Bale­ars i el País Valencià amb la llen­gua com a arma elec­to­ral–, o la dis­puta del ter­cer lloc a la cam­bra baixa entre el Sumar –arti­fi­cial, ate­ses les bara­lles inter­nes– de Yolanda Díaz o els anti­sis­tema (democràtic) de la ultra­dreta d’Abas­cal, i en com els uns i els altres poden ser els coo­pe­ra­dors neces­sa­ris perquè Sánchez man­tin­gui el poder o Feijóo acon­se­gueixi emu­lar Aznar i Rajoy. Un ple­bis­cit, aquest, en el qual poden jugar (o no) un paper els par­tits inde­pen­den­tis­tes.

I en aquest maremàgnum, el ple­bis­cit català. On el vot de la por sem­bla que hau­ria fet forat si fem cas de les pros­pec­ci­ons del CIS i del CEO, que indi­quen un traspàs de vot sobi­ra­nista al PSC de Merit­xell Batet. I on Feijóo s’hi juga, sem­bla, el tras­llat a La Mon­cloa, si tenim en compte el termòmetre que fixa que, quan els popu­lars superen els 10 dipu­tats a Cata­lu­nya (el CEO els en dona entre 6 i 8), tenen via lliure per can­tar victòria al balcó de Génova, 13. Men­tres­tant, l’elec­to­rat inde­pen­den­tista es debat entre el vot de càstig de l’abs­tenció (o el vot nul) i la neces­si­tat del vot mas­siu per asse­gu­rar que els par­tits sobi­ra­nis­tes puguin ser deci­sius a Madrid, on Cata­lu­nya no té, si n’hi ha tin­gut mai, cap aliat després de la renúncia de Sumar al suport que algun dia Podem havia donat al dret d’auto­de­ter­mi­nació. La incògnita és si els par­tits inde­pen­den­tis­tes acon­se­gui­ran, durant la cam­pa­nya que comença avui, mobi­lit­zar el seu elec­to­rat. Tot i que han rebai­xat –si més no ver­bal­ment– la bel·ligerància, és evi­dent que fins ara han estat incapaços de pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons al Congrés amb un mínim comú deno­mi­na­dor; aquell front comú a Madrid que va recla­mar de manera solemne el pre­si­dent Ara­gonès des de Palau i que Junts va aplau­dir. D’entrada, una nova opor­tu­ni­tat per­duda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia