Cicatrius massa temps obertes pel tren

Encara que pugui sem­blar sor­pre­nent, Cata­lu­nya té encara dese­nes i dese­nes de pas­sos a nivell que repre­sen­ten un perill per a la segu­re­tat de la ciu­ta­da­nia. Més d’un cen­te­nar for­men part de la xarxa fer­roviària esta­tal i estan ges­ti­o­nats per Adif, men­tre que Fer­ro­car­rils de la Gene­ra­li­tat també en té encara d’habi­li­tats més d’una vin­tena. La feina que s’ha fet des de les admi­nis­tra­ci­ons per eli­mi­nar-los ha estat con­ti­nu­ada en el temps, però encara en que­den a grans urbs, amb un impacte molt gran no només en el desen­vo­lu­pa­ment de les ciu­tats sinó també en el dia a dia dels seus ciu­ta­dans. Bar­ris molt pro­pers física­ment però sepa­rats entre si per la bar­rera fer­roviària. El cas de Mont­cada, a més, és para­digmàtic. Més de 180 morts no han evi­tat que el muni­cipi s’hagi hagut d’espe­rar qua­tre dècades per veure des­a­parèixer el tren. I és jus­ta­ment aquesta dilació en el temps la que més sorprèn, tenint en compte l’acci­den­ta­li­tat que s’hi ha regis­trat i que la solució tècnica estava més que clara: la infra­es­truc­tura només podia ser sub­terrània. Com sol pas­sar molts cops, la soci­e­tat civil s’ha mobi­lit­zat i ha exer­cit pressió perquè les obres es tires­sin enda­vant. Aquesta ha estat una de les claus que han permès que, encara que sigui amb un retard poc jus­ti­fi­ca­ble, les obres esti­guin en marxa avui dia. És per l’ajor­na­ment sine die d’inter­ven­ci­ons d’aquest calat que la ciu­ta­da­nia s’arriba a pre­gun­tar com es pri­o­rit­zen aquest tipus d’obres. Si és per interès tècnic, per opinió política o per cri­teri d’uti­li­tat, que hau­ria de ser el prin­ci­pal.

Però l’exe­cució dels tre­balls no és l’únic escull que els dos muni­ci­pis han d’afron­tar. Ara cal con­cen­trar com es defi­neix la reur­ba­nit­zació de l’espai fer­ro­vi­ari: què és neces­sari i qui ho paga. En el cas de Sant Feliu, ja es pre­veu que la llosa es refarà en superfície pels apro­fi­ta­ments urbanístics. Però a Mont­cada, amb una superfície molt més gran, no és clar d’on sor­tirà el finançament que ha de cosir la ferida defi­ni­ti­va­ment. Però men­tre en aquests muni­ci­pis la solució ja està en marxa, al país encara que­den muni­ci­pis amb un greuge històric per resol­dre, com són els casos de Figue­res o l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat.