Opinió

Tribuna

Petites, grans paus

“Sabem poc
de les petites paus

Avui som mol­tes per­so­nes les que con­ti­nuem man­te­nint el somni de la pau. I això mal­grat el que veiem cada dia, però con­ti­nuem man­te­nint el somni de la pau: una pau pos­si­ble i dife­rent de les que s'asso­lei­xen després de les grans violències cau­sa­des per l'obs­cur joc de grans interes­sos i de poders econòmics ocults. La que és pos­si­ble que, mal­grat els dar­rers resul­tats, s'acabi esta­blint a Colòmbia ha cos­tat milers de morts; la que se signà després de la Pri­mera Guerra Mun­dial, que va abo­car a la segona, va arri­bar després de dei­xar sobre els camps i ciu­tats mili­ons de morts. Quin gran invent, la guerra! Nomes entén la pau com a final d'una necessària des­trucció, d'una des­trucció, però, de la qual se sap molt: hi ha estu­dis acu­rats, nom­bro­sos relats que ens expli­quen qui­nes tècni­ques de guerra varen resol­dre les grans bata­lles, qui­nes estratègies, quins enginys...

Sabem poc, en canvi, de les paus peti­tes, d'aque­lles que, arre­la­des en la vida de les per­so­nes i dels grups ciu­ta­dans, ran de terra i de ciu­tat, de grups polítics, ens mos­tren camins recor­re­guts per vícti­mes d'agres­si­ons, assas­si­nats, pèrdues afec­ti­ves... Paus dolo­ro­sa­ment con­que­ri­des per per­so­nes que d'acord amb la dinàmica d'acció i reacció hau­rien de con­ti­nuar la violència i la dinàmica des­truc­tiva i no ho fan. I són aques­tes per­so­nes, aquests grups, aques­tes situ­a­ci­ons que cal mirar amb atenció, de qui hem d'apren­dre. Hem de veure quins com­po­nents de la natu­ra­lesa humana es posen en marxa, quins recur­sos per­so­nals i de grup fan ser­vir i ens calen per veure si alguns d'aquests són apli­ca­bles per atu­rar grans con­flic­tes armats i con­flic­tes des­truc­tius per als grups humans. Hi ha molts exem­ples a con­si­de­rar. Un de ben recent: un home jove, pare d'un infant petit, que va per­dre la dona en la matança de la sala Bata­clan a París, Antoine Lei­ris. Aquest home, en un lli­bre curt i molt acu­rat, des­criu els sen­ti­ments i refle­xi­ons dels pri­mers dies després de l'atemp­tat.
I ho fa sota el títol No tin­dreu el meu odi.
Expressa un dolor insu­por­ta­ble, des­con­cert, incom­prensió. Però no odi. Altres exem­ples tenim de la pos­si­bi­li­tat real d'inter­rom­pre una dinàmica que sem­bla bru­tal: les dones de negre pales­ti­nois­ra­e­li­a­nes, les de Bòsnia i Sèrbia, que tren­cant pri­mi­tius sen­ti­ments de per­ti­nença han estat capa­ces d'esta­blir diàlegs per a la pau. Hi ha, més a prop, experiències al País Basc en què assas­sins i vícti­mes han estat capa­ces de con­ver­sar. Han mos­trat que és pos­si­ble retor­nar a rela­ci­ons huma­nes no esquinçades per la ràbia, que no exis­teix una fata­li­tat que porta a res­pon­dre vio­len­ta­ment a la violència. És evi­dent que estem davant un con­questa humana, resul­tat de molt tre­ball per­so­nal i gru­pal, de molta cura, de la ferma volun­tat de no esten­dre i repro­duir sofri­ment. I de posar en relleu els objec­tius humans que ens són comuns.

Tenim a prop exem­ples que asse­nya­len camins de recom­po­sició de tei­xits per­so­nals, íntims i també soci­als i gru­pals.
Són exem­ples a con­si­de­rar, a mos­trar i a imi­tar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.