Opinió

Tribuna

‘El Llamp'

“Quan passi tota la feinada que tenim per fer, un cert homenatge a aquells patriotes, els d'‘El Llamp' i molts d'altres que hi va haver abans i després, és del tot necessari i forçós

Les rates de bibli­o­teca tenim tres anta­go­nis­tes eterns: el temps, els pei­xets de plata i caure des­men­ja­da­ment en una mena de síndrome de Diògenes entre­mig de lli­bres i revis­tes. Hi ha un quart ene­mic implícit que els aglu­tina tots tres: l'apa­rició estel·lar, tard o d'hora, d'una estra­nya al·lèrgia, inter­mi­tent i sense relació causa-efecte, als àcars i a la pols.

Tot ple­gat es maxi­mitza si la bibli­o­teca la crea un hom mateix a còpia d'anys, paciència, diners inver­tits a cabas­sos i espai que vas robant a casa dels pares, mal­grat les ame­na­ces rei­te­ra­des de diver­sos caps de brot de la família: “Ja n'hi ha prou! O els papers o les per­so­nes!” No cal ni dir que amb astúcia i habi­li­tat esmu­nye­dissa de rata, ha gua­nyat sem­pre la lle­tra.

Posats en ante­ce­dents, i de resul­tes de la meva mala salut de ferro vell, m'he vist reme­nant les estan­ces ple­nes de lli­bres, apunts, car­pe­tes, revis­tes, arxi­va­dors, cai­xes far­ci­des d'incògni­tes i racons amb tau­lers d'escacs i jocs de l'oca arre­ce­rats, amb daus curi­o­sos que cor­ren sols moguts per mans invi­si­bles. En una d'aques­tes cai­xes pol­so­ses –les ara­nyes han fugit amb un encan­teri; els pei­xets de plata, no; en són immu­nes– he tro­bat la meva extra­or­dinària col·lecció de revis­tes El Llamp, al ser­vei de la nació cata­lana.

Tot i que em man­quen alguns números, els que tinc els guardo amb certa vene­ració perquè en ple procés d'eman­ci­pació naci­o­nal del Prin­ci­pat, molt poca gent coneix que al bell mig dels anys vui­tanta (després del Tejero) ja hi havia gent valenta que pre­di­cava en el desert mol­tes de les coses que l'inde­pen­den­tisme avui dia ha nor­ma­lit­zat i tot­hom ja veu com a natu­rals, lògiques i, defi­ni­ti­va­ment, plau­si­bles. En aque­lla època els inde­pen­den­tis­tes érem, pel cap baix, uns empes­tats, uns sos­pi­to­sos de pertànyer a alguna de les mil bran­ques de Terra Lliure o bé, si eren con­des­cen­dents, uns somi­a­trui­tes.

La història d'aquesta revista, de l'edi­to­rial homònima i la dels seus impul­sors (en Xavier Borràs, família i amics) està prou ben expli­cada a inter­net. Però aquells qui la compràvem en lli­bre­ries molt cata­la­nis­tes, quasi insur­gents, de llocs aban­do­nats de la metròpoli com el Camp de Tar­ra­gona, recor­dem espe­rar amb ànsia cada quinze dies un nou número i així, ni que fos a distància i a través de la lle­tra impresa, d'alguna manera fer una con­nexió amb altres per­so­nes des­co­ne­gu­des que tenien un pen­sa­ment sem­blant al nos­tre.

Sem­blant, no pas igual. He de reconèixer que sovint, cert espe­rit “mar­xista” de molts arti­cles d'El Llamp em feia arru­far el nas. Què voleu que us digui, sem­pre m'han atret més les idees de par­tits històrics com Estat Català o Nosal­tres Sols que no pas cer­tes aven­tu­res que con­di­ci­o­nen un pen­sa­ment polític abans que la inde­pendència, tot i que, a l'hora de la veri­tat, he votat allò que més m'ha con­vin­gut segons m'abe­llia.

Sí, que no s'espanti ningú: Estat Català. Aquell par­tit mal comprès per l'esta­blish­ment nos­trat tant d'abans com d'ara, tant de dre­tes com d'esquer­res, tant d'espa­nyo­lis­tes com de cata­la­nis­tes, i del qual només que­den unes engru­nes estra­nyes però que, curi­o­sa­ment, per la inte­gri­tat que tras­pu­a­ven els seus ide­als patriòtics sem­pre han fet por i per aquest motiu sem­pre van ser i són tit­llats de nazis. És l'insult clàssic que rebem tots els patri­o­tes cata­lans per inter­net quan no saben com arbo­rar-nos. Val a dir, tan­ma­teix, que en aquest estat que ens toca patir a des­grat i per força, fins ara, els únics que s'han ajun­tat històrica­ment amb els nazis han estat els aban­de­rats del naci­o­na­lisme espa­nyol.

Men­tre reme­nava el tre­sor de llamps, m'ha cri­dat l'atenció el número 39, cor­res­po­nent al 19 de desem­bre del 1985. Tenia en por­tada el dibuix d'un Sno­opy amb l'este­lada (tot un altre clàssic avui en desús a causa segu­ra­ment dels drets d'autor) i un titu­lar cri­da­ner: “1986: bon any cap a la inde­pendència”. Just ara fem trenta anys d'aquest titu­lar desig i, encara que hi som més a prop, és evi­dent que ales­ho­res aquesta frase no se la creia ningú. I els res­pon­sa­bles de la revista tam­poc, ja que a l'edi­to­rial apun­ta­ven: “A l'últim, mil nou-cents vui­tanta-sis se'ns pre­senta negre, nu, tímid i poruc. I massa ten­dre, encara, per a la inde­pendència.” Mal­grat tot, pro­ba­ble­ment, tam­poc ells ales­ho­res no es pen­sa­ven veure el que veiem ara.

Pot­ser no és el temps de les revis­tes i sí dels blogs i el Twit­ter i la imme­di­a­tesa que ens ha unit a tots i que ha obert els ulls a molts més. Però quan passi tota la fei­nada que tenim per fer, un cert home­natge a aquells patri­o­tes, els d'El Llamp i molts d'altres que hi va haver abans i després, és del tot neces­sari i forçós.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia