Opinió

Tribuna

Pirates de l'art

“La pregunta és si l'artista podrà viure del seu treball quan es generalitza la idea que, un cop creada l'obra, la seva incorporació a la xarxa “nacionalitza” la seva titularitat

Fa pocs dies hem cele­brat a la UIC una jor­nada sobre una de les més clares evidències del moment de fron­tera que vivim per causa de la nos­tra crei­xent interac­tu­ació amb les noves tec­no­lo­gies: es tracta de la pira­te­ria a inter­net i el seu efecte necessària­ment trans­for­ma­dor dels con­cep­tes de pro­pi­e­tat intel·lec­tual i artística. El debat ha estat apas­si­o­nant, perquè tot­hom s'enfronta a la situ­ació des del seu par­ti­cu­lar interès, mal­grat que es pugui ves­tir amb l'excusa de la reflexió gene­ral; pot­ser perquè en el fons totes elles con­for­men l'objecte i totes elles tenen part de raó. Men­tre alguns dels par­ti­ci­pants en el debat ento­na­ven quei­xes con­tra el paper explo­ta­dor que estan tenint els pesos pesants de la indústria cul­tu­ral (pro­duc­tors, edi­tors, dis­tribuïdors...) sobre la cul­tura en si, i altres cre­ien que la solució es troba en endu­rir la legis­lació que per­se­gueix la pira­te­ria o en ser més efec­tius en la seva apli­cació, altres pro­po­sa­ven que la cre­a­ti­vi­tat de l'artista sigui capaç alhora de con­ce­bre noves vies per fer arri­bar la seva obra al con­su­mi­dor, sense inter­me­di­ació però amb el fet dife­ren­cial que dis­su­a­deixi el des­ti­na­tari final de “pira­te­jar-la”: si “adap­tar-se o morir” ha estat el tret defi­ni­dor de la huma­ni­tat des de la caverna, davant dels moderns for­mats de comu­ni­cació no queda altra cosa que repen­sar-se, si no es vol ser engo­lit per la rea­li­tat, tot i que ens sem­bli incom­pren­si­ble. Final­ment, també es va insi­nuar la pos­si­bi­li­tat de con­ce­bre l'art com quel­com de titu­la­ri­tat glo­bal, que no ha de ser sotmès a cap regla quant al seu gaudi per a tot­hom.

Però quin és el dubte? Doncs si serà pos­si­ble pre­ser­var la cre­ació artística (fins i tot la tècnica, que no deixa de ser un procés cre­a­tiu, en alguns casos rea­lit­zats per visi­o­na­ris, a vega­des difícil de dis­tin­gir de l'art con­ven­ci­o­nal, com en els vide­o­jocs); si serà pos­si­ble que exis­teixi l'art en el futur si en el pre­sent es pro­du­eix un con­sum com­pul­siu, apres­sat, irre­fle­xiu d'obra artística, gràcies a la descàrrega mas­siva de música, cinema, foto­gra­fia... sense pagar per ella més que el que costi, i no sem­pre, una tarifa plana de telèfon. Perquè la pre­gunta és si l'artista podrà viure del seu tre­ball quan es gene­ra­litza la idea que, un cop cre­ada l'obra, la seva incor­po­ració a la xarxa “naci­o­na­litza” la seva titu­la­ri­tat. Si no és de ningú, qui la va fer, de què viu? La res­posta del mece­natge demana un debat a banda.

Mesu­res com el cÀnon digi­tal, apli­cat al preu de qual­se­vol objecte comer­cial que pugui ser­vir a la descàrrega d'obra d'un altre, va topar en el debat amb la crítica tant dels que cre­uen que pagant per inter­net ja paguen prou com dels que mai els uti­lit­za­rien per obte­nir de franc qual­se­vol cre­ació d'un altre que aquest no posi gratuïtament a dis­po­sició del públic. I, d'altra banda, sabem que el gaudi de la pro­pi­e­tat d'un altre sense el seu con­sen­ti­ment és con­si­de­rat delicte en el nos­tre sis­tema jurídic, però mai s'ha tipi­fi­cat el con­sum, només la còpia i dis­tri­bució de pro­duc­tes digi­tals com a forma de negoci, la qual cosa fa difícil erra­di­car una pràctica tan popu­lar com el nom amb què es defi­neix: pira­te­ria.

Perquè si la pira­te­ria (de l'art) era el tema de la nos­tra tro­bada uni­ver­sitària, els seus crítics han per­dut la bata­lla en accep­tar-ne un nom que, de pur evo­ca­dor, ha allu­nyat el legis­la­dor (cada cop més coer­ci­tiu) de la con­si­de­ració social, altre cop i com en tan­tes bata­lles per­du­des en el ter­reny de la ter­mi­no­lo­gia. Perquè un pirata era un lla­dre, però jus­ta­ment la cre­ació artística (la lite­ra­tura i, sobre­tot, el cinema) han vin­gut a con­rear la visió romàntica de l'anti­sis­tema, a l'estil d'en Yogui, l'os que amaga rere el dibuix ani­mat la seva veri­ta­ble i sal­vatge con­dició.

Però, tan­ma­teix, res és casual, i el fet de dir-se “pirata”, tam­poc. El dret només con­ti­nua viu quan en les roda­lies algú esdevé munió inten­tant esquer­dar-lo. Ho he dit molts cops, i també s'hi val ara: un de sol con­tra el món esta­blert va a la presó; cinc-cents són un pro­blema d'ordre públic; una majo­ria gegan­tina pot fer can­viar la legi­ti­mi­tat de bàndol i, si més no, és una revo­lució que ni tan sols la veri­tat, almenys durant la pol­se­guera, és capaç d'atu­rar. No sabem del cert el futur de la pro­pi­e­tat intel·lec­tual, però sí que ja es comença a dir que la diferència de clas­ses vindrà donada per l'escletxa digi­tal; pot­ser el pirata d'avui serà vist d'aquí a poc com a visi­o­nari en l'efec­tiva rea­lit­zació de l'aldea glo­bal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.