Opinió

Tribuna

El mite de Sísif

“Per què i com viure passen a formar part de la mateixa dimensió: la dignitat de l'existència

“No hi ha sinó un pro­blema filosòfic ver­ta­de­ra­ment seriós: el suïcidi.” Tal és la frase ini­cial que encapçala l'obra de Camus, El mite de Sísif, una màxima que em remet a un altre exordi impe­ca­ble: “Tots els homes tenen per natu­ra­lesa desig de saber.” Entre Aristòtil i l'exis­ten­ci­a­lisme, una distància tem­po­ral de 24 segles i un logos en comú: la pre­o­cu­pació a inda­gar en la psi­que humana i la seva con­dició.

Con­ver­tir el saber en conei­xe­ment, aquest i no cap altre és l'objecte de la filo­so­fia. Un camí llarg i tortuós, no deba­des l'ero­tema de Camus ens exi­geix posar sobre la taula de la gnosi qüesti­ons encara ober­tes a debat. Perquè, al cap­da­vall, lle­var-se la vida és un acte –únic en la seva con­su­mació– en què l'indi­vidu exer­ceix la seva capa­ci­tat òntica d'auto­de­ter­mi­nació –també, cal recor­dar, política; i, això és així, des de l'Antígona de Sòfocles fins a la situ­ació extrema esde­vin­guda fa uns anys entre els tre­ba­lla­dors de France Télécom.

El destí dar­rer en mans de l'indi­vidu, la lògica de si paga o no la pena viure plan­te­jada per Camus, no es pot resol­dre amb antinòmies que entre si s'opo­sen –la mera “por de viure” o el “coratge” d'una figura tràgica. En aquest sen­tit, Hume i Émile Durk­heim, cadas­cun en la seva època, dei­xen clar que una volició d'aquesta natu­ra­lesa té directa relació amb el con­text i des­men­tei­xen la mera pato­lo­gia com a causa única. En últim terme, resulta ine­vi­ta­ble la dialèctica entre la vida adjec­ti­vada –la vida digna o l'absurd de viure– i la impo­sició del dret ina­li­e­na­ble. Per què i com viure pas­sen a for­mar part de la mateixa dimensió: la dig­ni­tat de l'existència. Cal recor­dar que dar­re­ra­ment el Par­la­ment de Cata­lu­nya ha apro­vat una moció per des­pe­na­lit­zar l'eutanàsia i el suïcidi assis­tit. Més enllà de qüesti­ons inhe­rents a les vir­tuts i con­tres de la moció, cal recor­dar que el Codi Penal vigent cas­tiga amb la presó a qui “coo­peri” en els actes neces­sa­ris en el suïcidi d'una per­sona; fet que obliga a la més abso­luta clan­des­ti­ni­tat i ostra­cisme. El cas recent de José Anto­nio Arra­bal, greu­ment malalt d'escle­rosi late­ral ami­otròfica –i les seves dar­re­res decla­ra­ci­ons–, qüesti­ona dura­ment la manca de legis­lació; tot un con­trast amb països com ara Bèlgica i Suïssa, que sí que han legis­lat en aquest camp.

Camus, a diferència de l'Esta­gi­rita, no con­demna el suïcidi en ter­mes de moral, tot i afir­mar: “L'absurd no pot resol­dre's.” Sísif és la seva ana­lo­gia, la figura que ens obliga a remun­tar adés i ara una roca enorme fins al cim d'una mun­ta­nya. Un epi­sodi que Ticià repro­du­eix amb gran èmfasi dramàtic. Emperò, no tot­hom està dis­po­sat a inter­pre­tar la vida com a càstig: la moral humana no pot resol­dre en exclu­siva l'albir de l'ésser que ha arri­bat al límit. Cal refle­xi­o­nar sobre la nos­tra con­dició: viure és un dret ina­li­e­na­ble, però no a qual­se­vol preu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia