Opinió

Tribuna

La columna salomònica

“ Sense justícia no hi ha lloc per a la democràcia; tanmateix sense seguretat no és possible la llibertat

El bar­roc, com a estil, exa­gera, recar­gola, com­plica les for­mes. Pot arri­bar a l’avor­ri­ment, l’exa­ge­ració exte­nu­ant, la fatiga con­tem­pla­tiva. D’aquí que els trac­ta­dis­tes de la història de l’art par­lin de l’“hor­ror vacui” (hor­ror al buit), puix han d’omplir els espais que puguin que­dar sense imple­men­tació. Les colum­nes recar­go­len el fust fins a com­pon­dre espi­rals sense fi. El capi­tell és un hort amb totes les hor­ta­lis­ses. Els àngels ballen per tots els espais side­rals o ter­re­nals. L’exa­ge­ració este­ti­cista, sovint la pèrdua de la línia essen­cial i del sen­ti­ment estètic, o ètic. Som al xori­gue­resc; i, com deien els escolàstics, “nulla ethica sine aest­he­tica”. És impos­si­ble una ètica sense una expressió o llen­guatge, l’estètica.

Quan un movi­ment polític, o una causa exa­gera les for­mes, alam­bina el llen­guatge, busca una estètica for­mu­lista i massa explícita, començo a pre­o­cu­par-me. Les estètiques són, de vega­des, ene­mi­gues de les for­mes polítiques, i quasi sem­pre resul­ten tòxiques per a la idea essen­cial del dis­curs. Expres­sar un pen­sa­ment és fàcil, però quan es reves­teix la idea de com­ple­xes ves­ti­du­res, de visi­ons en escorç, d’espi­rals infi­ni­tes tot i que vagin in cres­cendo, estem davant un risc molt pro­ba­ble que ens vul­guin por­tar a l’hort. Serà bo recor­dar el vers de Fede­rico García Lorca: “Me la llevé al río pen­sando que era mozu­ela; però tenia marido...” No sem­pre les idees polítiques són ver­ges, tot i que ho sem­blin. El popu­lisme porta a la sim­pli­fi­cació, donat que amaga tot el seu bar­ro­quisme de mati­sos i enganys, de mani­pu­la­ci­ons i ama­ga­talls. Pode­mos seria una anto­lo­gia de tot ple­gat. Però el naci­o­na­lisme, també, com mostrà fins al paro­xisme el des­a­for­tu­nat segle XX dels ismes més per­ver­sos: fei­xisme, nazisme, comu­nisme... I mili­ons i mili­ons de morts i exter­mi­nis. D’això, en diem civi­lit­zació?

S’hau­ria de refle­xi­o­nar en aquesta hora tan poc escla­ri­dora del món, sobre les cau­ses i els efec­tes de l’imme­diat pas­sat per cons­ta­tar com tor­nem a cami­nar per camins poc reco­ma­na­bles. Ni el renai­xe­ment dels naci­o­na­lis­mes, ni l’odi que a les soci­e­tats euro­pees està inse­mi­nant l’islam, ni la cru­el­tat amb què sal­vat­ge­ment ope­ren les giha­dis­tes –gani­vet a la mà i dego­lla­ment–, ni la insen­si­bi­li­tat davant el cla­mor del poble veneçolà, ni la pèrdua –fune­ral, diria jo– dels codis de con­ducta i del sis­tema social de valors són bones notícies. Sí, en canvi, pèssims pre­sa­gis. N’hi hau­ria prou relle­gint les refle­xi­ons de Ste­fan Zweig a les seves memòries El món d’ahir. Un món que el conduí a la des­es­pe­ració i al poste­rior suïcidi. Tanta ceguesa hi ha avui en l’uni­vers de les idees, en la pers­pec­tiva d’unes soci­e­tats sense rumb, en els ele­vats ris­cos que ame­na­cen rere la des­a­pa­rició de l’ordre inter­na­ci­o­nal, en l’his­tri­o­nisme abu­siu de l’insu­por­ta­ble Trump, o en el des­a­fi­a­ment que la cul­tura islàmica escampa per Europa?

Els qui pequen de misèria moral són, jus­ta­ment, els polítics de la més nècia de les for­na­des que hem cone­gut. La cor­rupció demos­tra l’absur­di­tat del tra­di­ci­o­nal “ser­vei a la soci­e­tat”, que reque­reix abso­lu­ta­ment l’ètica política (no s’ha de con­fon­dre amb la moral dels polítics), segons la visió tomista de pro­cu­rar i sal­va­guar­dar “el bé comú”. Actu­al­ment s’aparca el bé comú en pre­ferència dels interes­sos del 3%, del lla­dro­nici dels gover­nants, o dels pre­tex­tos que enco­brei­xen la rea­li­tat pro­funda que s’amaga sota la fulla­raca dialèctica de tants men­ti­ders. Ai dels naci­o­na­lis­mes que tot ho jus­ti­fi­quen! Tot i que el resul­tat no pot mai jus­ti­fi­car els mit­jans. Si això és el que va enten­dre Maquia­vel al seu Príncep, fou la pit­jor de les apor­ta­ci­ons a la cul­tura política del nos­tre temps. Un afo­risme que no sap de justícia, que ignora la malesa dels dema­gogs que arros­se­guen els pobles al pre­ci­pici. Més que mai s’hau­rien d’aixe­car les més seve­res colum­nes jòniques per sos­te­nir l’anti-Maquia­vel; perquè els pobles recu­pe­rin la dig­ni­tat i la moral en les con­duc­tes dels seus diri­gents; perquè es posin en qua­ran­tena deter­mi­nats enganys bar­ro­quit­zants que ama­guen altres inten­ci­ons.

El mÓn dels dema­gogs és l’uni­vers de la men­tida, i al damunt de la men­tida no es pot edi­fi­car res. En defi­ni­tiva s’ensorra per la seva fal­se­dat, incon­sistència o l’evi­den­cia del desen­gany. Una reflexió que hau­rien de fer els nos­tres gover­nants d’una banda i l’altra de l’Ebre; que hau­ria de per­tor­bar-los la son quan pro­fe­rei­xen cer­tes logomàquies bui­des, emo­ci­o­nals i salomòniques com ara les colum­nes del bar­roc. També quan esgri­mei­xen un trac­tat com­plet de cinisme galaic que rebutja la veu del més estric­ta­ment polític (el diàleg) o igno­ren aque­lles deman­des jus­tes de mal­trac­ta­ment fis­cal, o d’abu­sos en nom d’una soli­da­ri­tat inter­re­gi­o­nal d’una sola via. Si dolós és no voler escol­tar, pit­jor encara és agre­dir sota pre­text de la llei. És cert que sense llei no hi ha democràcia, però no ho és menys que con­tra la llei és difícil aixe­car altres drets, puix la democràcia no és el caprici social, sinó exi­gir el que és just. Sense justícia no hi ha lloc per a la democràcia; tan­ma­teix sense segu­re­tat no és pos­si­ble la lli­ber­tat. Són dues con­di­ci­ons sine qua non. S’hau­ran ado­nat els Puig­de­mont, els Jun­que­ras, els Artur Mas, o els Mari­ano Rajoy, la jurista Soraya Sáenz de San­ta­maría, o el per­so­natge de les ombres, Javier Are­nas, que aixecà les tau­les petitòries de sig­na­tu­res con­tra l’Esta­tut català el 2006? Aquells vents bar­ro­quit­za­ren fins a l’exte­nu­ació i l’ati­pa­ment els fets que hem vis­cut i que viu­rem els mesos pro­pers.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.