Opinió

LA GALERIA

Teisa al paradís

Som a l’autocar de la Teisa, que ha parat a Santa Coloma. El columnista baixa i, pam, s’adona que ja no té vida a la butxaca

No penso ter­gi­ver­sar res. Diu el Gènesi: “(...) la dona abastà el fruit pro­hi­bit de l’arbre, en menjà i en donà a l’home. Lla­vors se’ls obri­ren els ulls a tots dos i s’ado­na­ren que havien per­dut el mòbil...”. Pobres Adam i Eva! Com no havien de sen­tir-se des­pu­llats, per­duts, maleïts? La set­mana pas­sada, en un altre paradís (el que con­for­men les comar­ques giro­ni­nes) es va repe­tir la història. Som a l’auto­car de la Teisa, que acaba de parar a Santa Coloma de Far­ners. El colum­nista baixa i, pam, s’adona que ja no té vida a la but­xaca. Sua una suor freda men­tre una ser­pota s’esmuny car­re­tera enllà. Jura­ria que se’n va rient. L’infeliç es gira, es regira, ges­ti­cula, vol tru­car a un fami­liar, a un amic, a qui sigui... Però tru­car amb què? I a quin número si no en reté cap a la memòria? Els altres pas­sat­gers que han bai­xat s’api­a­den de la desgràcia, però ell se’ls escolta escèptic. Ciceró ja li està repe­tint a l’ore­lla: “Aviat s’eixu­guen les llàgri­mes, sobre­tot pels mals de l’altre.” Doncs mira, no. L’altre no se’n desentén. Busca al seu mòbil el telèfon de la Teisa, hi truca com si li anés la pròpia vida, li passa l’apa­rell, i vet aquí que el colum­nista queda en mans de la res­pon­sa­ble de la cen­tral olo­tina (es diu Àngels, natu­ral­ment). Que no pengi, que inten­tarà par­lar amb el con­duc­tor per l’altra línia. Llàstima, el xofer no s’hi posa (bon senyal: vol dir que està pel que ha d’estar), però que no s’amoïni, que de seguida que arribi, repas­sa­ran l’auto­car de dalt a baix i li tru­carà al número que li digui. Al cap de mitja hora sona el fix de casa seva. Escolti? Doncs sí, sí, sí, un noi l’ha tro­bat i l’ha donat al con­duc­tor. Que bé, oi? Baixi a la parada, que l’hi durà en Sendo, el xofer de la línia de Llo­ret. I en efecte, arriba en Sendo, amb una ria­lla d’ore­lla a ore­lla i la resur­recció a la mà! Amb la vida nova­ment a la but­xaca, comença la filo­so­fia d’estar per casa. Com opera l’atza­rosa empa­tia en una soci­e­tat tan indi­vi­du­a­lista i ram­pi­nyaire? Doncs pot­ser d’aquesta manera: per a les futi­li­tats (un incendi, un cata­crac ban­cari...) la gent és insen­si­ble a l’infor­tuni dels altres, ja t’ho faràs, però quan arriba un dal­ta­baix de debò, s’activa la reacció del noi que troba un tre­sor i no se’l queda, la pressa d’un xofer a fer-te feliç, el comen­tari de la simpàtica M. Àngels: —“No em vull ni ima­gi­nar que m’hagués pas­sat a mi! No passi ànsia, que m’agafo el tema com si fos el meu...”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.