Opinió

A cremallengües

El traductor monolingüe

Lin Shu, que només sabia xinès, va traduir, en poc més de vint anys, unes cent novel·les europees

El 1897, la dona de Lin Shu, un modest pro­fes­sor de Fuz­hou, al sud-est de Xina, va morir. I Lin Shu, incon­so­la­ble, s’enfon­sava en la depressió. Un dels seus amics, amant com ell de les lle­tres clàssi­ques, va pro­po­sar-li un exer­cici intel·lec­tual: tra­duir una novel·la euro­pea en xinès. Lin Shu, però, només par­lava xinès, només ente­nia el xinès, només lle­gia el xinès. Tot i això, va accep­tar el repte. Un altre amic, que havia estu­diat la llen­gua fran­cesa, va pro­po­sar de pro­var-ho amb La dama de les camèlies, d’Ale­xan­dre Dumas fill. Aquest amic va lle­gir el text francès, fent-una tra­ducció apro­xi­ma­tiva, a raig fet i en veu alta, en xinès, i Lin Shu, després d’escriure aquesta tra­ducció, va anar donant-li forma literària. Feta aquesta ope­ració, i satis­fet pel resul­tat obtin­gut, va cer­car i tro­bar una edi­to­rial. L’èxit de ven­des va ser imme­diat. I l’èxit, és clar, va sus­ci­tar una demanda de més tra­duc­ci­ons, pale­sant que exis­tia, a la Xina del final de l’era Qing, una fam real de saber què pas­sava al món. Lin Shu, en poc més de vint anys, va tra­duir unes cent vui­tanta novel·les fran­ce­ses i angle­ses. No devia tenir cap amic que llegís cor­rent­ment d’altres llengües euro­pees.

Ell mateix, al pròleg de l’edició xinesa de La botiga d’anti­gui­tats, de Char­les Dickens, va expli­car, apa­rent­ment amb hones­te­dat, quin era el seu mètode de tre­ball habi­tual: “No conec cap llen­gua estran­gera. No podria pre­ten­dre ser tra­duc­tor sense l’ajuda de diver­ses per­so­nes que inter­pre­ten els tex­tos a la meva intenció. Ells inter­pre­ten i jo trans­cric el que inter­pre­ten. Quan s’atu­ren, deixo el lla­pis. En unes qua­tre hores de feina puc escriure així uns sis mil mots. Tinc molta sort que les meves gros­se­res tra­duc­ci­ons, far­ci­des d’errors, siguin tan ama­ble­ment accep­ta­des pels ente­sos.”

Els ente­sos que, més tard, han ana­lit­zat les seves tra­duc­ci­ons solen dir que les pri­me­res eren més “gros­se­res” però més interes­sants del punt de vista lite­rari. De mica en mica, però, men­tre Lin Shun anava polint el seu mètode, hau­ria per­dut en ago­sa­ra­ment estilístic allò que gua­nyava en pre­cisió lite­ral. Pot­ser perquè havia esde­vin­gut un empre­sari res­pon­sa­ble que no volia pren­dre ris­cos comer­ci­als.

Es con­si­dera, però, que la seva obra de tra­duc­tor va tenir una influència evi­dent entre els escrip­tors xine­sos de l’inici del segle XX, donant-los la pos­si­bi­li­tat de conèixer una mos­tra nota­ble de la pro­ducció euro­pea i nord-ame­ri­cana con­tem­porània. També va tenir un paper, pot­ser incons­ci­ent, en el fet de fer conèixer a Xina, a través de les novel·les que havia traduït, pro­ble­mes soci­als, polítics i reli­gi­o­sos que exis­tien a Occi­dent. Va par­ti­ci­par, per tant, encara que de manera modesta, a la moder­nit­zació de la soci­e­tat i de la cul­tura xinesa, si bé va fer-ho des de postu­res ideològiques i lingüísti­ques per­so­nals més aviat con­ser­va­do­res. Per això, després de la seva mort, el 1924, les noves gene­ra­ci­ons d’escrip­tors van ten­dir a menys­va­lo­rar la seva tan pecu­liar apor­tació a la cul­tura xinesa. Ell, però, va dei­xar escrit el que li sem­blava impor­tant, unes hores abans de morir, com a últim lle­gat a qui s’interessés pel que pensés aquest estrany tra­duc­tor: “Els prin­ci­pis immor­tals de la llen­gua clàssica no poden ser menys­tin­guts, han de ser cus­to­di­ats amb cura.”

E



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.