Opinió

Ara torno

El menyspreu (constant)

“El que divideix no és el referèndum, és el menyspreu permanent

Tenim la capa­ci­tat d’aguan­tar mol­tes situ­a­ci­ons, fins i tot la der­rota o el fracàs. Però hi ha coses que no s’esbor­ren, que no s’esva­ei­xen i que dei­xen seqüeles. Com ara el menys­preu. O la humi­li­ació. Lamen­ta­ble­ment, hi ha força de tot això en la relació entre l’inde­pen­den­tisme català i la força de l’Estat espa­nyol. La falta de debat polític sobre una qüestió que reque­reix un enfo­ca­ment polític (“En ausen­cia de vio­len­cia se puede hablar de todo”) és un ele­ment impor­tant que com­plica la situ­ació i la manté en un punt de blo­queig irres­pon­sa­ble. Que tota l’acció que prové del govern i el par­la­ment espa­nyols esti­gui deter­mi­nada per la inter­venció de la justícia també és una ano­ma­lia con­dem­na­ble. I que des de les cla­ve­gue­res de l’Estat s’hagin emprès acti­vi­tats con­tra per­so­nes i par­tits polítics que es con­si­de­ren rivals és democràtica­ment inad­mis­si­ble i con­dem­na­ble.

I a pesar de tot això, des d’un pla teòric es pot enten­dre que l’Estat uti­litzi totes les eines que té a l’abast per defen­sar l’statu quo. Però el que és abso­lu­ta­ment gratuït és l’insult, la des­qua­li­fi­cació, el menys­preu i, sem­pre que es pot, la humi­li­ació. O la burla, quan el procés par­ti­ci­pa­tiu del 9-N va ser qua­li­fi­cat de “boti­far­rada”, encara que després no ho va ser tant i s’ha inha­bi­li­tat el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i tres con­se­llers. O les vega­des que s’ha qua­li­fi­cat de nazis els inde­pen­den­tis­tes; no només des d’indo­cu­men­tats a les xar­xes soci­als, sinó en boca de càrrecs impor­tants de l’Estat. O qua­li­fi­car d’“il·legal” o “cop d’estat” qual­se­vol ini­ci­a­tiva del govern català, fins i tot abans de ser con­cre­tada o apro­vada. O ser qua­li­fi­cats (un cop més) de delinqüents, com ha fet aquesta set­mana el popu­lar Jordi Cor­net: “Els que no com­plei­xen la llei han d’anar a la presó.” O les des­qua­li­fi­ca­ci­ons dels expre­si­dents: González (el dels GAL), Aznar (el de les Açores), Zapa­tero (el de “Apoyaré...”). O la moda de qua­li­fi­car de “Maduro” o “boli­varià” el pre­si­dent Puig­de­mont (no era Aznar que es feia fotos amb Chávez?). O el to insul­tant per­ma­nent de García Albiol. Fins i tot titu­lars de por­tada de dia­ris com El País: “Puig­de­mont pre­senta en un tea­tro una ley sin garantías”. “En un tea­tro” com a des­qua­li­fi­ca­tiu pel Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya. O l’ús del terme “sar­da­nista” com a des­qua­li­fi­cació del nou con­se­ller de Cul­tura, uti­lit­zat pel sub­di­rec­tor d’El País Lluís Bas­sets. I a sobre diuen que el que pro­voca pro­ble­mes de con­vivència és la pro­posta d’un referèndum. No, el que queda és la falta de res­pecte i el menys­preu per­ma­nent. Con­ti­nuen per­dent l’opor­tu­ni­tat de fer un debat polític i cívic d’una qüestió que s’ha d’aca­bar reso­lent amb un referèndum, com diuen cada vegada més un nom­bre més gran d’espa­nyols. No s’hi val tot. I una mica d’edu­cació aju­da­ria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.