Opinió

LA GALERIA

Colomins i colomencs

Hi ha figures catalanes, com és el cas de Frederic Clascar i Sanou, a qui la memòria col·lectiva els passa l’esponja

Demà pas­sat una expe­dició de ciu­ta­dans far­ne­sencs viat­jarà amb l’alcalde i alguns regi­dors a Santa Coloma de Que­ralt per par­ti­ci­par en l’acte d’ager­ma­na­ment cul­tu­ral que s’ini­cia amb la placa en home­natge de la figura de Fre­de­ric Clas­car i Sanou. Se’n cla­varà una còpia a cada poble per cele­brar el cen­te­nari de la pri­mera tra­ducció de la Bíblia al català a par­tir dels tex­tos ori­gi­nals. Clas­car i Sanou va néixer a Santa Coloma de Far­ners i va viure uns anys a Santa Coloma de Que­ralt abans d’ins­tal·lar-se a Bar­ce­lona, on començaria la car­rera eclesiàstica, un esforçat apre­nen­tatge del grec i l’hebreu i la més que justa fama de patri­ota i eru­dit. El 1915 publi­cava el Gènesi i el 1917 enlles­tia el Càntic dels Càntics, que va sor­tir a pri­mers de 1918. L’home va morir sense veure la seva obra ulti­mada... Hi ha figu­res cata­la­nes que tenen sort després de morir i són reco­ne­gu­des a bas­ta­ment per la seva nació. N’hi ha d’altres, com Clas­car i Sanou, a qui la memòria col·lec­tiva els passa l’esponja. Gràcies, doncs, als dos ajun­ta­ments, la memòria d’aquell savi de bio­gra­fia com­par­tida no es perdrà. Però com que un ager­ma­na­ment entre muni­ci­pis ha de mirar també enda­vant, i com que el poeta colomí Jordi Mas ja ha reci­tat públi­ca­ment al Rocar de Far­ners, jo pro­po­sa­ria a l’alcalde colo­menc que el con­vidés a viure una tem­po­rada al seu poble, res, uns quants mesos, just per (re)forçar una segona bio­gra­fia com­par­tida. Acabo de lle­gir el seu poe­mari Febrer i ja tinc el lli­bre com una petita bíblia, d’aques­tes que relle­gei­xes i relle­gei­xes abans del bona nit i tapa’t. “La natura em crida”, va escriure Vinyoli ins­pi­rant-se en el Rocar de Far­ners. La natura em té, sem­bla que digui Jordi Mas tot cami­nant pel seu petit país segar­renc. Difícil­ment tro­baré un lli­bre que en parli amb més atenció, cir­cums­pecció, dolor i –perquè de la terra emana l’humus– amb més humi­li­tat. Ni vull, ni pot­ser en sabria, bar­ri­nar més endins de les parau­les. Em que­daré, doncs, a la humil superfície i no bus­caré petroli fent-me el crític lite­rari. Però, què coi, sí que els dema­naré que pas­se­gin len­ta­ment per cada pàgina de Febrer. Dei­xin que la prosa poètica els faci de cames i que els haikus que l’arti­cu­len siguin els seus genolls de pen­sa­ment. I quan l’aca­bin de relle­gir, encara age­no­llats damunt la terra, comen­cin a pen­sar en la placa que cla­va­rem d’aquí a uns anys al magnífic poeta. Que, per sort, encara viurà...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia