Opinió

Tribuna

No pensis en el referèndum

“S’ha abusat tant de la desqualificació del RF que al final comença a recollir simpaties de tots els votants

El neu­ro­lingüista George Lakoff –per expli­car què són els marcs con­cep­tu­als (els fra­mes)– plan­te­java als seus alum­nes: “No pen­seu en un ele­fant!”, però mai no va tro­bar cap alumne que fos capaç de no pen­sar en un ele­fant. D’aquesta manera, podia expli­car que cada paraula evoca un marc men­tal: els ele­fants són grans, amb trompa per dut­xar-se... També va dir que, quan neguem el marc, encara l’evo­quem més. Aquest exer­cici és el mateix que s’aplica al referèndum de l’1-O (RF). Les for­ces contràries al RF fa temps que han creat un marc arti­fi­cial que és una metàfora que mata, amb vícti­mes inno­cents asso­ci­a­des: “xocs de trens”, “pas­sar-se el semàfor en ver­mell, “anar pel car­ril con­trari”, “viatge a enlloc ”, “con­duir els cata­lans a un pre­ci­pici”, “per­so­nes que han deci­dit estim­bar-se”.

També es difo­nen imat­ges men­tals ter­rorífiques que ja tenim incor­po­ra­des al cer­vell. Així, hem vist milers d’imat­ges de cops d’estat amb tancs i vícti­mes pels car­rers o atacs ter­ro­ris­tes i, d’aquesta manera, rebut­ja­rem el RF si es com­para amb aquests fets luc­tu­o­sos: “un cop d’estat”, “sedició”, “el pro­jecte d’ETA [...] està viu a Cata­lu­nya”. A més, està molt arre­lat fer ser­vir la metàfora del país com si fos una per­sona sana i forta. Així el RF és pre­sen­tat com “un càncer que s’ha d’extir­par” o una malal­tia con­ta­gi­osa con­tra la qual, si cal, s’han d’apli­car les mesu­res que cal­gui per evi­tar que s’enco­mani als cata­lans. Pri­mer s’hau­rien d’apli­car mesu­res pre­ven­ti­ves; després, pro­por­ci­o­na­des i quirúrgi­ques, i, en dar­rera instància, s’haurà d’ampu­tar la part afec­tada per curar la gan­grena. L’Estat, igual que l’atenció mèdica, tin­dria la capa­ci­tat de posar fi a la malal­tia o els seus símpto­mes: “Soraya ha adver­tit que té poder per evi­tar el RF”; “està frac­tu­rant greu­ment la con­vivència”, “la pri­mera frac­tura és la de Cata­lu­nya amb Cata­lu­nya”,”pul­si­ons estra­nya­ment auto­ritàries”, “Espa­nya no se suïcidarà”, “atempta la per­vivència de l’estat de dret”.

Per menys­prear el RF, s’han fet ser­vir tota una sèrie de càrre­gues en pro­fun­di­tat en forma d’un lèxic extrem i, de vega­des, amb col·loquia­lis­mes forçats per donar-li més rea­lisme tràgic. Així, se l’ha deno­mi­nat com “una llauna”, “un nyap”, “una bunyol”. També s’acom­pa­nya el RF de tota mena de qua­li­fi­ca­tius per ridi­cu­lit­zar-lo i que esde­vin­gui còmic i insig­ni­fi­cant: “uni­la­te­ral”, “no vin­cu­lant”, “il·legal i que no es farà”, “neve­ren­dum”, “seces­si­o­nista”, “un nou 9-N, però més cutre”, “unes cai­xe­tes”, “aquesta no-llei”. O bé con­si­de­ren que li fal­ta­rien tota mena d’atri­buts que fins ara mai se’ls havia ocor­re­gut dema­nar als RF que s’han fet: “sense cap mena de garan­ties, reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal ni eficàcia jurídica”. I també hi ha els curi­o­sos con­sells pater­na­lis­tes de votants forans: “Si fos català, no vota­ria en aquest RF.”

Aquesta volun­tat dels con­ser­va­dors i els uni­o­nis­tes de crear un marc men­tal que con­si­dera per­niciós el RF ha tin­gut un cert èxit. Fins i tot els diri­gents dels comuns n’han com­prat el relat. Fixeu-vos, si no, en la jus­ti­fi­cació d’inu­ti­li­tat que va fer ser­vir Domènech per no donar suport al RF i que, sor­pre­nent­ment, s’assem­bla al que diria un pare auto­ri­tari: “El xicot (RF) no és el que la meva filla (Cata­lu­nya) es mereix i neces­sita a fi de solu­ci­o­nar de manera defi­ni­tiva el seu futur.” En aquest sen­tit, les com­pa­ra­ci­ons fami­li­ars han estat molt suco­ses: “els comuns donen car­bassa a l’1-O”, “una dona pot estar emba­ras­sada o no, i no es pot estar emba­ras­sada a mit­ges; en el referèndum, o s’hi està a favor o en con­tra, no a mit­ges”.

Molt sovint també s’ha com­pa­rat el RF amb cons­truc­ci­ons. Així, simbòlica­ment, l’atac a un edi­fici –com va pas­sar amb les Tor­res Bes­so­nes– també es veu com un atac a nosal­tres matei­xos: “ender­ro­car l’edi­fici cons­ti­tu­ci­o­nal”, “enter­rar la Cons­ti­tució”, “ender­ro­car la democràcia” o “sos­ca­var els fona­ments del nos­tre estat de dret”. S’ha abu­sat tant de la des­qua­li­fi­cació del RF que al final –com deter­mi­nen les enques­tes– el RF comença a reco­llir sim­pa­ties de tots els votants (per exem­ple, un 69% dels votants dels comuns diuen que ani­ran a votar en un RF uni­la­te­ral). Això s’ha produït, com diu Lakoff, perquè la negació d’un marc encara ens l’evoca més. A més, esmenta que un “ús orwe­llià del llen­guatge –un llen­guatge que sig­ni­fica el con­trari del que diu– [...] és un senyal de feblesa”.

En con­clusió, en el menys­preu còsmic del RF, hem de res­pon­dre amb la dita dali­ni­ana: “Que es parli de mi encara que sigui mala­ment.” Amb el vent neu­ro­lingüístic en con­tra, doncs, avançarem encara més cap a un RF legal en què tot­hom podrà deci­dir el futur de Cata­lu­nya. Fixeu-vos si serà extra­or­di­nari el RF que els que volen “enter­rar el procés”, silen­ciar per sem­pre la matraca, car­re­gar-se el pre­si­dent, el govern, l’Anna Gabriel i la CUP... ho podran fer si gua­nya el no, ja que es con­vo­ca­ran elec­ci­ons autonòmiques. Els diri­gents dels comuns podran votar –una vegada a la vida– per un estat repu­blicà, cosa que no podran fer mai en el regne d’Espa­nya. Els sobi­ra­nis­tes i els inde­pen­den­tis­tes podran votar que sí. Si gua­nya el sí podran fer festa de veri­tat l’Onze de Setem­bre i no caldrà que par­ti­ci­pin –a menys que ho enyo­rin– en cap més mani­fes­tació lúdica. Per tant: no pen­sem en la democràcia. No pen­sem en la par­ti­ci­pació. No pen­sem en la lli­ber­tat. Votem i tots con­tents!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.