Opinió

Tribuna

Armes de desinformació

“Ni ‘El País’ ni la premsa madrilenya han ajudat el públic a estar prou informat per actuar de manera racional amb Catalunya, sinó al contrari. Han estat part activa i incendiària

Si haguéssim de sim­bo­lit­zar periodísti­ca­ment la Tran­sició espa­nyola, fóra lògic pen­sar en El País. Amb una vocació de moder­nit­zació, una jove gene­ració de peri­o­dis­tes van trac­tar de posar al dia la premsa escrita i van crear un mitjà amb certa vocació de rigor, i refe­rent per al pro­gres­sisme espa­nyol. Pot­ser fins a la dècada dels noranta, aquesta capçalera madri­le­nya dis­po­sava de cert pres­tigi i era habi­tual la col·labo­ració d’intel·lec­tu­als de referència. Ara, sem­bla que la decadència de la res­tau­ració monàrquica corre paral·lela a un diari que sem­bla haver enve­llit mala­ment. La defensa d’una teòrica democràcia, que el cas català ha dei­xat en l’evidència, d’esde­ve­nir un règim auto­ri­tari man­tin­gut pel fran­quisme sociològic i minat per la cor­rupció i el col·lapse ins­ti­tu­ci­o­nal, té el seu reflex a la redacció d’El País, que va por­gar bona part dels redac­tors i intel·lec­tu­als més inde­pen­dents, i que ara duu posada la capa i l’espasa dels cro­ats que defen­sen el tes­ta­ment del Dic­ta­dor: man­te­nir la uni­tat d’Espa­nya, i els pri­vi­le­gis de la llotja del Ber­nabéu.

‘El País’ no només va des­ca­pi­ta­lit­zar el seu pres­tigi a còpia de fer fora les veus dis­cor­dants. També ha expul­sat la majo­ria dels seus lec­tors. Segons l’OJD, les ven­des direc­tes a tot l’Estat van pas­sar de 341.000 exem­plars el 2007, a poc més de 96.000 actu­als (i a Cata­lu­nya, van pas­sar de 33.000 el 2011 a 14.000 el 2016). En resum, la crisi d’El País sem­bla que sim­bo­litza també la cai­guda del pres­tigi ins­ti­tu­ci­o­nal de la democràcia espa­nyola. Hi tenen a veure mol­tes coses, com el suport periodístic a la rapa­ci­tat dels clans econòmics madri­lenys, encara que també la manera com han trac­tat la qüestió cata­lana, prova del cotó fluix de la qua­li­tat democràtica i sobre la qual ha obtin­gut resul­tats equi­pa­ra­bles a en Froilán al seu ESO par­ti­cu­lar. La capçalera ha actuat com una arma de desin­for­mació mas­siva, trac­tant de mani­pu­lar l’opinió pública a còpia de fer veure que l’inde­pen­den­tisme català és una mena de cop d’estat, que la inde­pendència és impos­si­ble, que es tracta d’ocul­tar una cor­rupció per­cen­tu­al­ment molt per sota de la mit­jana espa­nyola sota la senyera, i que els mili­ons de cata­lans inde­pen­den­tis­tes som vícti­mes d’una mena de tras­torn men­tal tran­si­tori a còpia del ren­tat de cer­vell cau­sat pel Club Super3.

La cai­guda d‘El País’ té a veure amb les expec­ta­ti­ves frus­tra­des dels seus plan­te­ja­ments ini­ci­als, i el con­trast amb el sen­sa­ci­o­na­lisme que des­til·la els dar­rers anys. Tot mitjà de premsa té la gran res­pon­sa­bi­li­tat d’infor­mar, tot expo­sant punts de vista diver­sos i dis­po­sar de l’habi­li­tat d’aju­dar el lec­tor a con­for­mar la seva opinió aju­dant-lo a extreure les seves pròpies con­clu­si­ons. I en aquest punt, i sobre la qüestió cata­lana, ha per­ver­tit qual­se­vol codi deon­tològic sobre la base de con­tri­buir a aixe­car una apa­gada infor­ma­tiva al vol­tant del Prin­ci­pat.

Qual­se­vol opi­na­dor honest hau­ria de com­par­tir amb l’opinió pública espa­nyola que la qüestió cata­lana no té res d’extra­or­dinària. Cal una pers­pec­tiva inter­na­ci­o­nal que sovint ajuda a com­pren­dre millor pro­ces­sos com­ple­xos. Que les pul­si­ons inde­pen­den­tis­tes són la mena de con­flicte més freqüent en les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals. Que 26 del 50 estats euro­peus han esde­vin­gut inde­pen­dents des de 1900. Que les cau­ses de les inde­pendències són hete­rogènies, encara que tenen com a ele­ments comuns el no reco­nei­xe­ment de la con­dició naci­o­nal per part de l’estat matriu i de cer­tes dis­cri­mi­na­ci­ons de caràcter econòmic i cul­tu­ral. Que sovint la millor manera d’atu­rar un procés d’inde­pendència és mit­jançant referèndums d’auto­de­ter­mi­nació. I que els con­flic­tes es poden resol­dre de dues mane­res: o bé mit­jançant el con­flicte, o bé la nego­ci­ació: en el pri­mer dels casos, el ter­ri­tori segre­gat se’n bene­fi­cia, men­tre que l’estat matriu passa dècades de depressió (Sèrbia, Rússia, Tur­quia); els qui acor­den la sepa­ració sur­ten mútua­ment bene­fi­ci­ats (Suècia-Noru­ega; Dina­marca-Islàndia; Txèquia-Eslovàquia).

Malau­ra­da­ment, ni El País ni la premsa madri­le­nya han aju­dat el públic a estar prou infor­mat per actuar de manera raci­o­nal, sinó al con­trari. Els mit­jans han estat part activa i incendiària, i això es tra­du­eix a pre­ci­pi­tar els errors polítics. El des­as­tre de 1898 va seguir línies molt sem­blants. Mal­grat que l’estat major de l’exèrcit i el govern espa­nyol esta­ven ben infor­mats sobre la seva insos­te­ni­ble situ­ació a les Anti­lles i les Fili­pi­nes, van enviar dese­nes de joves espa­nyols a morir sabent que ana­ven a per­dre. Els polítics van pre­fe­rir enfron­tar-se als canons dels Estats Units que a la seva pròpia opinió publi­cada, per cert, en un país on la majo­ria era anal­fa­beta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.