Jo no soc la Juana

Com la majoria de vostès deuen saber, la Juana és una noia andalusa que s’ha negat a entregar els seus fills a l’exmarit malgrat les resolucions judicials, confirmades reiteradament pels tribunals i avalades per la fiscalia, que li ordena fer-ho. El motiu de la seva desobediència és que fa uns anys el pare de les criatures va ser condemnat a una pena de presó de tres mesos per un acte de violència domèstica en què la víctima no varen ser els fills sinó la mateixa Juana.

Després d’executar-se la condemna i, per tant, que el marit pagués el seu deute amb la justícia, el matrimoni es va reconciliar, varen reiniciar la convivència juntament amb el seu fill i, si no recordo malament, fins i tot varen tenir (se suposa que lliurement i feliçment) una altra criatura.

Temps després hi va haver noves desavinences familiars (no hi ha cap constància d’algun nou episodi de violència per part del marit) i, lògicament, va arribar la definitiva separació del matrimoni. Com que vivien a Itàlia, un jutge d’aquell país va resoldre que el pare tindria dret a la custòdia dels fills i que la mare podria gaudir d’un generós règim de visites. Fins aquí, cap problema. La decisió judicial va ser acceptada pacíficament pels dos progenitors.

En execució d’aquesta resolució judicial, dictada per un tribunal d’un país gens sospitós de vulnerar els drets dels seus ciutadans, l’exmarit –com no podia ser d’una altra manera– va complir escrupolosament el que li ordenaven els jutges i va entregar els fills a la Juana perquè se’ls endugués de vacances al seu país, a Espanya.

El problema ha vingut després. Es veu que la Juana, des de fa un any, saltant-se flagrantment les ordres judicials dels tribunals italians i espanyols que l’obliguen a acatar les resolucions de la justícia (com ha de passar sempre en un estat democràtic i de dret), s’està negant tossudament a entregar els nens al pare amb l’excusa que va ser un maltractador i que això posa en perill la salut física i psíquica dels seus fills.

Amb aquesta decisió unilateral (i il·legal), la Juana no només menysté la justícia de dos països democràtics membres de la UE, sinó que a més a més es burla i fa escarni del dret a la rehabilitació i reinserció social que tenen totes les persones que han estat condemnades i han complert la seva pena. I particularment se salta a la torera (mai millor dit, vist l’origen de la senyora) el dret que té el seu exmarit que això sigui realment així.

Davant aquesta situació, la reacció unànime i cridanera de tot el veïnat de la Juana, de les autoritats locals i autonòmiques d’Andalusia i, sorprenentment, fins i tot del normalment immutable president del govern espanyol, senyor Mariano Rajoy (!!!), ha estat la de solidaritzar-se públicament amb la persona que incompleix la llei i que es nega a fer el que li ordenen els tribunals, exhibint una demagògica i genèrica solidaritat amb les víctimes de la violència de gènere.

Potser m’hauran de perdonar però, qui sap si per deformació professional o perquè m’agrada discrepar de les adhesions incondicionals, no sento cap mena d’empatia ni solidaritat amb la Juana, ja que penso que en un estat de dret els tribunals dicten resolucions o sentències que, malgrat que no ens agradin, s’han de respectar i complir, i de fet fa més de trenta anys que ho explico així als meus clients.

Per això precisament em sap greu i m’enutja profundament que l’opinió pública, convenientment manipulada amb eslògans tan eficaços i populistes com aquest de “jo també soc...” el que sigui (escriguin vostès Charlie Hebdo, Miguel Àngel Blanco o les foques de l’Antàrtida), surti al carrer amb simpàtiques pancartes que, fent veure que són solidàries amb les llàgrimes d’una mare desesperada, el que fan, paradoxalment, no és res més que defensar l’incompliment de la legalitat.

I a sobre resulta que el qui va al capdavant d’aquesta performance, curiosament, no és altre que un president del govern espanyol que, en un assumpte prou important que tots tenim al cap, no sap fer res més que repetir com un autòmat que la llei i el que ordenen els tribunals s’ha de complir sense cap discussió possible. En què quedem, doncs?

Tot plegat em porta a una altra reflexió. Al costat de la Juana (o potser seria millor dir enfrontat a ella) hi ha una persona a qui estan negant el dret a la rehabilitació i reinserció social pel fet d’haver comès un delicte fa uns quants anys i que, a sobre, ha de suportar que l’opinió pública l’assenyali amb el dit com si fos un monstre. I, alhora i al mateix temps, aquest bon senyor ha de tolerar que tothom doni suport, com si fos una heroïna, a qui vulnera els seus drets reconeguts pels tribunals, desobeint reiteradament la justícia i emportant-se il·legalment els seus fills privant-lo del dret que té que estiguin amb ell.

Personalment, si hagués de ser algú dels dos, segurament, abans que la Juana, triaria ser aquest pobre ciutadà. El problema és que no puc fer cap pancarta perquè, ara me n’adono, ni tan sols recordo el seu nom.

Només una darrera cosa: si no ens agraden les lleis que apliquen els tribunals, a mi m’han ensenyat que el que s’ha de fer no és desobeir-les a l’empara de lluminoses pancartes sinó tenir el coratge democràtic de saber-les canviar.