Opinió

LA GALERIA

No-nacionalisme i salut

Si vas al metge alguna cosa o altra et tro­barà, repe­teix la gent; és el que queda dels pànics i impotències històriques a morir de malal­tia. D’entre les pors noti­fi­ca­des per la lite­ra­tura, només direm la pesta del XIV que va sug­ge­rir el Deca­meró a Boc­cac­cio, o les que refe­reix Josep Pla: la grip que, d’estu­di­ant, el va fer tor­nar a casa i la sífilis que qui sap què li va fer fer. I a Dalí: ara que s’ha exhu­mat la vida sexual del geni, els dalinòlegs han repi­cat que sem­pre havia tin­gut pànic no superat a posar-la-hi per la mateixa por de Pla –ambdós pre­an­tibiòtics.

Tor­nant al prin­cipi, qui pot dir que està abso­lu­ta­ment sa? No ningú. Entre les malu­res greus i l’ungla que sem­pre se’ns clava, el penelló de cada hivern o el per­sis­tent ull de poll, tenim tot el catàleg de coles­te­rols, ten­si­ons arte­ri­als, al·lèrgies... amb què coe­xis­tim. Molts d’aquests dèficits de salut sovint els podem igno­rar perquè no ens moles­ten, però això no vol pas dir que s’hagin resolt; sovint només se’ns fan pre­sent quan les cir­cumstàncies els enxe­ri­nen: aque­lla pols de faves que ens recorda que som asmàtics, aquell gat o aque­lla oli­vera que fa caure el vel de la nos­tra al·lèrgia.

Amb el no-naci­o­na­lisme dels que en pre­su­mei­xen –és a dir amb el naci­o­na­lisme en gene­ral– passa el mateix. Si el col·lec­tiu que es con­si­dera una nació pot res­pi­rar política neta, la llen­gua no ha de supor­tar tem­pe­ra­tu­res exces­si­ves, els nodri­ments per al cos i l’espe­rit li són sufi­ci­ents... el naci­o­na­lisme no se li des­vet­llarà pas; fins i tot algun dels seus indi­vi­dus pen­sa­ran que no ho són pas, de naci­o­na­lis­tes, i con­si­de­ra­ran com una mena de mal lleig el naci­o­na­lisme dels col·lec­tius sot­me­sos a exces­sos que els emma­lal­tei­xen. Fins i tot nega­ran les cir­cumstàncies que no els dei­xen res­pi­rar, que els sobre­es­cal­fen o els refre­den peri­llo­sa­ment, que els neguen el pa i la sal de cada dia. El no-naci­o­na­lisme és un pas­sa­ment per a qui té la salut naci­o­nal rao­na­ble­ment resolta fins al punt que pot per­me­tre’s igno­rar-la. No és que no en sigui o que no se’n pugui mani­fes­tar: sim­ple­ment que, com que no li cal, pot pre­su­mir de no ser-ne. Per no anar més lluny, quin espa­nyol rao­na­ble ha de mani­fes­tar-se naci­o­na­lista si té tots els com­po­nents de la que con­si­dera la seva nació resolts i garan­tits? El naci­o­na­lisme de qui es con­si­dera per­ta­nyent a la nació cata­lana són els ine­vi­ta­bles rogall crònic con­seqüència de l’ofec o de les seve­res limi­ta­ci­ons a la llen­gua; l’insomni, la gra­ne­llada de viure en un espai polític baix de sos­tre. El no-naci­o­na­lisme, és a dir el naci­o­na­lisme espa­nyol, vol negar aques­tes excrescències pròpies de la anor­ma­li­tat de la nació cata­lana perquè nega l’espai naci­o­nal català i només con­si­dera l’espa­nyol que pot estal­viar-se aquests símpto­mes. Els més benèvols venen a dir: sen­tiu-vos de la nació espa­nyola i no hau­reu de patir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.