Balanç d’estiu

Just estem a les por­tes de la tar­dor i les for­tes calors dona­ran pas a la fres­queta de les nits i el canvi en els cos­tums que s’han rela­xat durant aquests dar­rers mesos. Els tor­nen a la nor­ma­li­tat i la vida de la ciu­tat recu­pera el tragí i les molèsties. Que­den endar­rere els pro­ble­mes de con­vivència i les acti­vi­tats que tren­quen la mono­to­nia de l’any per pas­sar a tenir-ne unes altres. Alguns ajun­ta­ments han apro­fi­tat per fer obres als car­rers i el turisme es trans­forma, molt len­ta­ment, del que era sola­ment de platja al que la com­bina amb oci, gas­tro­no­mia i cul­tura. És com­pro­va­ble que això és més pre­sent entre el turisme de fora que no pas en l’intern. Aquest encara pre­senta un per­fil baix carac­te­rit­zat per les acti­tuds poc cíviques, més soro­llo­ses i de cos­tums molt lla­ti­nes.

Al final de l’estiu, vist tot, és el moment de fer balanç i con­tras­tar inten­ci­ons i fets. Ens recor­dem de Santa Bàrbara només quan trona. Rei­te­rem any rere any els bons desit­jos sobre els pro­ble­mes endèmics que tenim com a soci­e­tat, inten­si­fi­cats en moments molt pun­tu­als, però que per­den força amb el canvi esta­ci­o­nal i per la nor­ma­lit­zació del dia a dia. Malau­ra­da­ment els atemp­tats de Bar­ce­lona i de Cam­brils han ocu­pat la pri­mera línia de les pre­o­cu­pa­ci­ons dels ciu­ta­dans i el focus s’ha vist des­plaçat en una doble direcció: el ter­ro­risme i la con­vo­catòria del referèndum. Això, es vul­gui o no, mini­mitza alguns pro­ble­mes i n’accen­tua d’altres ines­pe­rats i impre­vi­si­bles.

En posi­tiu, els fes­ti­vals d’estiu han tin­gut un èxit extra­or­di­nari. Tots han sobre­vis­cut en els moments de crisi i les pro­gra­ma­ci­ons han estat de pri­mer nivell. Pera­lada, Cap Roig, Porta Fer­rada i s’Agaró, entre d’altres, han estat a l’altura de les expec­ta­ti­ves en públic i en espec­ta­cles. Mal­grat la dis­persió i frag­men­tació d’aquest model de fes­ti­val, l’oferta i la demanda han man­tin­gut els equi­li­bris impres­cin­di­bles per con­ti­nuar essent pro­posta de futur. S’ha gau­dit d’un turisme en crei­xe­ment cons­tant, de molts països, que ha dei­xat molts de diners en bars i res­tau­rants, tot i que sigui només per dos mesos. Ens estem acos­tu­mant a no enten­dre el canvi esta­ci­o­nari i que afecta els usos i cos­tums de qui ens visita. Això a Girona ciu­tat ha estat un fet massa habi­tual durant l’estiu, amb boti­gues tan­ca­des i ser­veis sota mínims. Les hores s’allar­gas­sen, sobre­tot en les nits calo­ro­ses, i les zones de més ambi­ent com la plaça de la Inde­pendència i els car­rers del Barri Vell es con­ver­tei­xen en espais con­tro­ver­tits on no s’ha tro­bat una solució satis­factòria per a tot­hom. Llo­ret no deixa endar­rere la seva imatge i el model turístic con­ti­nua en la uto­pia dels que volen un altre turisme i dels que l’han d’ofe­rir.

Val­gui tot això per posar sobre la taula l’ele­ment clau que ningú entoma amb totes les con­seqüències: el model turístic i el model de ciu­tat que volem. L’emergència dels pisos turístics, l’oferta cul­tu­ral i d’oci, la gas­tro­no­mia i el comerç no estan ben trac­tats. Hem que­dat des­bor­dats pel turisme, per l’allau de gent que ens visita i que hi deixa diners. El cofo­isme ens fa creure que som els millors. L’immo­bi­lisme dels que cre­uen que tot fun­ci­ona agreuja el pano­rama econòmic, cul­tu­ral, d’oci, urbanístic, de segu­re­tat, edu­ca­tiu, cir­cu­la­tori, per la manca d’un nou model de ciu­tat. Par­lar dels pisos turístics, el Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal del Circ o les Fires de Girona a la Devesa ens allu­nya de l’objec­tiu si no encai­xem tot això en un model de ciu­tat sos­te­ni­ble per als pròxims 20 anys. Girona ha per­dut el model de ciu­tat. Llo­ret no ha tro­bat l’equi­li­bri estiu-resta de l’any, Sant Feliu tron­to­lla per la insu­ficiència de recur­sos per aten­dre l’incre­ment de població a l’estiu. I qui dies passa anys empeny.