Opinió

LA GALERIA

Des del Metro de Sant Joan

M’agraden els poblets que són conscients de la seva identitat col·lectiva i la defensen

Sant Joan de les Aba­des­ses és una població plena de racons agra­da­bles com la plaça Clavé. Situ­ada al cos­tat de la car­re­tera, només una tanca separa dos espais que podrien sem­blar fins i tot con­tra­dic­to­ris. No és aquest el cas, tres pas­sos de via­nants per­me­ten tran­si­tar amb nor­ma­li­tat. A la plaça hi ha fanals, una font enorme al mig, amb bancs de pedra al cos­tat, una columna d’uns deu metres amb el capi­tell de pedra ador­nada i coro­nada per l’escul­tura d’un cava­ller. A mitja alçada qua­tre màsca­res d’estil hel·lènic abo­quen l’aigua per la boca en una pica per fora cise­llada amb nou cares de metre i mig cadas­cuna més una petita columna a cada can­to­nada i una esfera de pedra al damunt, i rodona i plena d’aigua per dins. Una de les ban­des de la plaça rec­tan­gu­lar l’ocupa l’absis de l’església romànica de Sant Pol, en runes però amb els absis, el cam­pa­nar i la porta d’accés intac­tes o ben res­tau­rats. La resta són runes, i crec que així l’han de con­ser­var. Tot i no haver-hi parets, la porta d’accés al tem­ple, situ­ada sota un magnífic arc de pedra dibui­xada, està tan­cada amb clau. A les ban­des llar­gues hi ha dues files de cas­ta­nyers en cadas­cuna amb un pas al mig i bancs amb ombra tot el dia. El terra és de sorra i uns par­ter­res grans amb gespa guar­den una sime­tria per­fecta amb les cur­va­tu­res necessàries per res­pec­tar la font i l’absis. En els dos que guar­den l’absis cen­tral de Sant Pol hi ha dues coníferes de mit­jana alçada, atapeïdes i en forma d’un con per­fecte i envol­ta­des de flors ver­me­lles (ale­gries). Dels sis bancs que donen a la car­re­tera tres estan enca­rats a l’inte­rior de la plaça i els altres tres al trànsit rodat. Al vol­tant hi he comp­tat unes tretze boti­gues. És un pas obli­ga­tori per anar a qual­se­vol lloc. En una can­to­nada hi ha el con­for­ta­ble cafè Metro­po­li­tan (el Metro) des d’on escric aques­tes línies. A fora hi ha una ter­rassa amb tau­les a l’ombra dels arbres i d’altres al sol i una filera de bom­be­tes entre dos arbres. M’agrada veure la gent que entra i surt del local, alguns els conec i altres no. Després d’un any hi ha més gent que em saluda, tot i que sem­pre seré un foras­ter. I no ho dic com a retret, al con­trari. M’agra­den els pobles que són cons­ci­ents de la seva iden­ti­tat col·lec­tiva i la defen­sen. El sen­tit de saber que es per­tany a una terra deter­mi­nada i com­par­tida. La iden­ti­tat d’una gent que, massa sovint, és mal entesa i poc reco­ne­guda. Com ens passa ara als cata­lans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia