Opinió

Tribuna

Al racó de pensar

“Els nostres dirigents es mereixen una bona estona al racó de pensar

Difícil escriure sobre una qüestió tan actual i pro­pera en uns dies en què la política i el que ella des­perta en cada per­sona viu una acce­le­ració des­co­ne­guda. I en què els esde­ve­ni­ments sem­blen can­viar cada hora. Aques­tes refle­xi­ons varen ser escri­tes fa unes quan­tes hores. I ja no sé si ser­vei­xen avui. Però pot­ser sí, encara. Bona part de la ciu­ta­da­nia està espan­tada. Aquest 155 anun­ciat se’ns ha ajun­tat amb la DUI: una pare­lla que causa ter­ror, indig­nació, tris­tesa. És pos­si­ble que algú trobi esti­mu­lant aquest matri­moni. Pot­ser aquells que espe­ren que tot vagi pit­jor per després anar millor o els que estan dis­po­sats al sacri­fici a l’estil dels màrtirs antics dels revo­lu­ci­o­na­ris de fa dos segles o que com més màrtirs, millor. D’altres pen­sen que cal un fort cop de puny sobre la taula, l’auto­ri­tat patri­ar­cal dis­fres­sada de llei suprema arre­glarà de cop tots els brots inde­pen­den­tis­tes. I recordo Ber­tolt Brecht quan diu que malau­rat el país que neces­sita màrtirs o herois. I pobres de nosal­tres, que ja ens veiem esta­bor­nits pels cops de puny dels que volen dei­xar clar “qui mana aquí”. I estem tris­tos perquè allò que tant va cos­tar d’obte­nir, un Esta­tut d’Auto­no­mia, que tot allò imper­fecte –millo­ra­ble, sí– però que tant ha ser­vit per con­viure en el ter­reny quo­tidià ara en tres dies se’n pot anar en orris. Em temo que és una mort anun­ci­ada. Perquè la cul­tura política del diàleg i el pacte ha des­a­pa­re­gut per donar pas a la idea “a veure qui pot mes”, cada un amb les seves raons, suports i for­ces. Els uns a cops de tram­pes legis­la­ti­ves, de deso­beir les pròpies lleis, i valent-se de l’entu­si­asme de la gent al car­rer. I els altres a cops de sor­desa, cops de porra emprats con­tra la gent i de codis penals apli­cats de manera dub­tosa. I men­tres­tant espe­rem un medi­a­dor que en forma d’àngel ha de bai­xar d’Europa. On, per cert, amb l’ale­gria dels nens diem tan cofois: que bé, ja es parla de nosal­tres. I no faig referència al males­tar obvi i obviat pel que tot­hom sap i diu: les empre­ses, el PIB, el males­tar entre per­so­nes, l’aug­ment de les angoi­xes.

Què voleu que us digui! Som molts els que no desit­gem ni per a nosal­tres ni per als nos­tres esti­mats cap sacri­fici més enllà dels que ja ens porta la vida, ni volem mar­tiri actual per un futur gloriós i llunyà que ho arre­glarà tot. Tam­poc volem tor­nar enrere quan ens cos­tava tant escriure en català o dis­po­sar dels nos­tres drets ciu­ta­dans plens. Som molts. I és per això que demano enviar als més entu­si­as­mats amb la situ­ació d’un cos­tat i l’altre, i sobre­tot als que tenen les altes res­pon­sa­bi­li­tats polítiques, que es reti­rin al racó de pen­sar. Els nos­tres diri­gents es merei­xen una bona estona al racó de pen­sar. Sobre­tot en les con­seqüències. S’ho merei­xen. Encara hi són a temps: encara es pot par­lar, si es deixa de banda aquesta lògica patri­ar­cal de veure qui gua­nya, o com quedo jo davant de la gent. Em sem­bla a mi que el bé comú, el bé gene­ral, és un bé que ha de pre­val­dre sobre els estils ances­trals de mane­gar les qüesti­ons polítiques. Al racó de pen­sar. O el pen­sar anirà a parar al racó. I ales­ho­res?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia