Opinió

Tribuna

La fractura i la factura

“La manca de context o les afirmacions parcialment falses són una tècnica informativa que persegueix convèncer el receptor sobre un judici d’opinió esbiaixat o fals

Un dels danys col·laterals més insidiosos del procés polític actual és els menyspreu de la veracitat mitjançant informacions descontextualitzades, afirmacions sobre mitges veritats o directament mentides. Aquesta mena d’actuació és més perillosa que l’insult o la grosseria envers l’adversari, perquè aquestes són visibles i no porten a engany. Al contrari, la manca de context o les afirmacions parcialment falses són una tècnica informativa que persegueix convèncer el receptor sobre un judici d’opinió esbiaixat o fals. Així, el cap de setmana passat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, en la XII Trobada d’Economia de s’Agaró exigia que els independentistes assumissin responsabilitats per “la fractura i la factura” ocasionades pel procés i deia que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució era una “mostra de respecte als catalans”. Déu n’hi do!, quina poca memòria i quin cinisme! La fractura es produeix quan el PP recull quatre milions de signatures contra l’Estatut del 2006, hi presenta un recurs en contra davant del Tribunal Constitucional, que amb la sentència del 2010 trenca el pacte constitucional del 1978, i impulsa una campanya de boicot contra els productes catalans que fomenta la catalanofòbia. I pel que fa al respecte, ho és controlar les finances de la Generalitat (es fa des del 15 de setembre)?, intervenir les institucions catalanes?, empresonar el govern?...

En els darrers anys, el president Mariano Rajoy no s’ha cansat de repetir que “ni quiero ni puedo” autoritzar el referèndum, perquè la Constitució no ho permet. A veure, que no ho vol fer, està clar. Que no ho pot fer, no és cert, perquè si hi hagués hagut voluntat política només calia aplicar els articles 92 o 150.2 de la Constitució que autoritza l’Estat a transferir o delegar en les comunitats autònomes facultats corresponents a matèria de titularitat estatal tal com diu el primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional del 25 de juliol de 2013. I això no exclou un referèndum no vinculant (o, si es prefereix, sense efectes jurídics) sobre “decisions polítiques de transcendència especial” com diu l’article 92.1. Es pot negar que decidir sobre quin encaix volen els ciutadans de Catalunya amb l’Estat espanyol no és una “decisió política de transcendència especial”?

Però on el retorciment dels fets arriba a extrems increïbles és en la pretensió de Cs de relacionar el seu nom amb la frase de Josep Tarradellas “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”. És cert que el president, que va preservar la dignitat de la institució durant vint-i-tres anys a l’exili i va retornar el 1977 com a president de la Generalitat provisional (l’únic fet de la transició que empelta amb la legalitat republicana), va utilitzar el terme integrador de “ciutadans”, de clares ressonàncies republicanes, per referir-se a “tots els catalans”, d’origen o d’adopció; però resulta inadmissible que un partit sorgit d’una associació que, en els seus manifestos fundacionals (7 de juny de 2005 i 1 de març de 2006), es manifesta clarament contra el “nacionalisme d’esquerres” i arremet contra el sistema educatiu català, s’apropiï ara d’un president que tota la seva vida va militar en el republicanisme i en el catalanisme d’esquerres.

I, encara, la lectura interessada dels resultats electorals del 27-S de 2015 quan s’afirma que només un 47,6% dels ciutadans de Catalunya van votar per la independència (els votants de JxSí i la CUP) i que el 52,4% hi van votar en contra, quan la realitat és que els partits contraris (Cs, PSC i PP) només van sumar el 43,5% dels vots i que un 8,9% ho van fer per una opció (CSQP) partidària del referèndum però sense definir-se sobre la independència.

Sens dubte al llarg del procés actual s’han comès errors (manca d’una massa crítica suficient, no considerar prou la conjuntura geopolítica internacional i una certa ingenuïtat a l’hora de valorar la capacitat de resposta del govern espanyol) i s’està abusant dels termes fins a desvirtuar-los. No es poden banalitzar les paraules (cop d’estat, feixisme, franquisme, accions tumultuàries...) per criminalitzar l’adversari fins a distorsionar de manera inacceptable els fets. I, ara, de nou una cruïlla de màxima tensió: participar en unes eleccions convocades per qui no té la legitimitat per fer-ho. Caldrà, per tant, demostrar un cop més, com l’1 d’octubre, malgrat els obstacles de tota mena posats pel govern espanyol, la ferma voluntat de decidir el futur polític en llibertat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia