Opinió

Tribuna

Vallgorguina i visca la terra!

“Sense la pagesia que malda per fer-nos entendre que la terra és vida no seríem absolutament res

Emo­ci­ona veure un poble que és capaç d’anar superant les adver­si­tats i els con­tra­temps de la política con­tem­porània i que gràcies a l’empenta de la seva gent és capaç de llançar pro­pos­tes que enca­val­quen pre­sent, pas­sat i futur, que recu­llen la història i la fan atrac­tiva a les noves gene­ra­ci­ons. Ja en vaig par­lar fa un temps, amb motiu de la inau­gu­ració del Museu del Bosc i la Page­sia. Vall­gor­guina (Vallès Ori­en­tal) cons­truïa un equi­pa­ment modest però ambiciós des­ti­nat a fer que no es perdi la memòria de la terra i és bo veure que no és només una idea pun­tual i que aquest espe­rit es va pro­jec­tant en les acti­vi­tats del poble i les va impreg­nant d’aquesta filo­so­fia fantàstica que ens diu que un poble sense res­pecte pel pas­sat està con­dem­nat a no ser res.

Aquests últims mesos, con­vul­sos i ferot­ges, ens han por­tat sovint al car­rer a defen­sar els nos­tres drets, la nos­tra essència, la nos­tra història, i haig de con­fes­sar que, amb les emo­ci­ons a flor de pell, una de les coses que més em col­pei­xen i em fan vibrar és veure els page­sos mobi­lit­zats amb els seus trac­tors cri­dant “Visca la terra”. Hem vis­cut molts anys d’esquena a la terra, pen­sant que la vida neix a les pres­tat­ge­ries dels súpers i obvi­ant un col·lec­tiu impres­cin­di­ble, vital i viu, els page­sos, la con­nexió directa amb la terra, amb el que som i el que volem ser. I no poder ser res sense la for­ta­lesa de la terra, igno­rant que la terra som nosal­tres i que sense la page­sia que malda per fer-nos enten­dre que la terra és vida no seríem abso­lu­ta­ment res. I a Vall­gor­guina ho han entès, de fet tinc la sen­sació que, en certa manera, ho por­ten gra­vat a la pell, a l’ànima, i que ara, pas a pas, recu­pe­ren les essències d’aquesta vida sal­vatge, dura i impres­cin­di­ble dels nos­tres avant­pas­sats.

Enguany, la Fira del Bosc i la Terra s’ha trans­for­mat en la Fira del Bosc i la Page­sia, un canvi de nom que, em fa l’efecte, és molt més que un maqui­llatge i que una adap­tació al nom del museu i que, de fet, res­pira aquesta volun­tat de con­cen­tració, de tre­ba­llar en una única direcció. La fira ha gua­nyat superfície, ha can­viat de lloc, s’ha enri­quit amb més par­ti­ci­pants i més acti­vi­tats, ha engres­cat els comer­ci­ants i els veïns que s’han abo­cat a par­ti­ci­par-hi i, sobre­tot, crec que marca una fita més en aquesta bona direcció que va ence­tar el museu, fer que Vall­gor­guina man­tin­gui aques­tes arrels ances­trals amb la terra, rei­vin­di­qui la figura de la gent que l’ha tre­ba­llat i que la tre­ba­lla i que vagi con­fe­gint, de mica en mica, una sòlida per­so­na­li­tat com a poble i com a país, una iden­ti­tat única des d’on créixer, des d’on desen­vo­lu­par-se i des d’on arti­cu­lar noves pro­pos­tes de cohesió i crei­xe­ment. Pot­ser per això pas­se­jar per Vall­gor­guina fa enten­dre i esti­mar encara més el crit de “Visca la terra”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia