Opinió

Tribuna

Un lloc de trobada

“Ens calen vivències compartides. Vivències que soldin el denominador comú de la ciutadania en la seva pluralitat, que facin nació dia a dia

Em dema­nen un arti­cle per al dia de reflexió, que no sigui de part. Un arti­cle més aviat per a l’endemà del 21-D. Que eviti els relats sim­pli­fi­cats que ens etzi­bem en les cam­pa­nyes elec­to­rals. Aquest cop, des de molt abans de la cam­pa­nya elec­to­ral, en el decurs d’una espi­ral pola­rit­za­dora que ve de lluny. L’altre dia, Jordi Amat, en la pre­sen­tació del seu lli­bre La con­fa­bu­lació dels irres­pon­sa­bles, ho deia: tot sem­bla reduir-se a una mútua impug­nació per­ma­nent, abso­luta, sense mati­sos. Petit gran lli­bre, el de Jordi Amat, enmig de l’excep­ci­o­nal flo­rida d’obres amb què ens obse­quia d’un temps ençà. Amat afirma que només l’apro­xi­mació irre­duc­ti­ble a la rea­li­tat pot sal­var-nos. En sor­tir, uns quants coin­cidíem: lli­bre sense con­ces­si­ons, però alhora lloc poten­cial de tro­bada per a tots aquells que, des de posi­ci­ons con­tra­po­sa­des, esti­guin dis­po­sats a fer un balanç honest i repa­ra­dor. Siguin quins siguin els resul­tats elec­to­rals, aquesta és una tasca inex­cu­sa­ble, per a la qual tot­hom hau­ria de dis­po­sar-se, almenys tot­hom que s’estimi Cata­lu­nya.

Perquè Cata­lu­nya, com tota nació, abans que res, és el con­sens bàsic de la seva ciu­ta­da­nia. No tan sols, cer­ta­ment: també és història, memòria, cul­tura, llen­gua, iden­ti­tat, volun­tat d’auto­go­vern... Però tot això fineix quan caduca el mínim con­sens ciu­tadà impres­cin­di­ble, quan no hi ha pro­jecte com­par­tit, iden­ti­fi­ca­dor del con­junt, suma inte­gra­dora.

Altres naci­ons han exis­tit i han des­a­pa­re­gut quan han dei­xat d’interes­sar al con­junt de la seva ciu­ta­da­nia, quan han dei­xat de ser causa comuna. Les naci­ons, com la sar­dana, es fan i es des­fan. Poden llan­guir a poc a poc, dis­cre­ta­ment, com una flor que es pan­seix. O poden sucum­bir a la frac­tura comu­nitària, a la con­fron­tació iden­titària. És una qüestió que cap patri­ota català no hau­ria de per­dre de vista. Durant el segle XX, ens n’hem sor­tit, no sense greus incon­ve­ni­ents. El cata­la­nisme de la resistència anti­fran­quista i de la tran­sició democràtica, fins no fa gaire, va pren­dre des d’accents molt diver­sos, va con­ju­gar molts orígens i sen­si­bi­li­tats. D’aquí la seva força, d’aquí les fites gua­nya­des. No podem obli­dar-ho ara. Fóra una irres­pon­sa­bi­li­tat. No podem fallar a tan­tes lle­ial­tats huma­nes acu­mu­la­des. No podem fer lican­tro­pia i devo­rar –igno­rar, excloure dels con­sens naci­o­nal bàsic– la mei­tat de la ciu­ta­da­nia cata­lana. No podem ali­e­nar el cata­la­nisme de la mei­tat del país.

La Cata­lu­nya dels dar­rers anys ha enre­gis­trat, entre la seva ciu­ta­da­nia, dues vivències no coin­ci­dents i, segons com, con­tra­po­sa­des, refe­ri­des a la con­cepció bàsica del país. I aquest no és un bon senyal. Perquè les vivències, fetes d’emoció, mar­quen les per­so­nes. El món de la peda­go­gia ho sap bé: res no és tan efec­tiu per apren­dre, per assi­mi­lar conei­xe­ment, com la vivència d’un expe­ri­ment, l’emoció d’una tro­ba­lla, l’olor i el tacte d’una flor, el batec d’un ani­maló entre les mans, la “invenció” d’un càlcul que per­met asso­lir un objec­tiu cobe­jat...

Ens calen vivències com­par­ti­des. Vivències que sol­din el deno­mi­na­dor comú de la ciu­ta­da­nia en la seva plu­ra­li­tat, que facin nació dia a dia, que inte­grin els qui només se sen­ten cata­lans i els qui també se sen­ten espa­nyols. Són els polítics elec­tes els que con­tra­uen la màxima res­pon­sa­bi­li­tat al res­pecte, encara que no tan sols, també tot­hom que té algun paper públic, alguna pro­jecció ciu­ta­dana. Aquest és el més gran repte que tenim com a nació per a l’endemà del 21-D. O donem tots la talla o esta­rem enge­gant Cata­lu­nya pen­dent avall. Ens cal, ens urgeix, un lloc de tro­bada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia