Avui que en fas vuit

Avui, com cada matí, l’hauré deixat a les nou a l’escola amb penes i treballs. Se’n va al llit sempre massa tard i, l’endemà, per compensar-ho, el deixo dormir fins a última hora, massa just per fer-ho tot amb una mica de decència: vestir-se, esmorzar, rentar-se les dents, donar una altra volta a l’aparell d’ortodòncia i passar-li la mà repetidament pels cabells, quan ja som a l’ascensor, per sotmetre la mateixa cresta rebel. Tots dos sabem, en el moment en què ens acomiadem a la porta de l’aula, que ja no ens tornarem a veure fins a la nit, excepte els dimecres, que vam pactar que, costés el que costés, l’aniria a buscar per dinar junts a casa. Fem el que podem, tant ell com jo. A vegades, si hem arribat una mica més tard del compte, no puc acompanyar-lo fins a classe i m’he de conformar a acomiadar-me’n de lluny, des de la reixa, mentre ell corre pel porxo fins al seu barracó amb l’anorac inflat, la cresta al vent. Corre atropellat, com si les cames li haguessin crescut massa ràpid, però sé que és perquè està amoïnat: no suporta fer tard. Algun cop, si la feina m’ha entretingut més del que és habitual, a la nit l’he trobat a casa l’àvia plorant. “Té son”, diu la meva mare, conciliadora. Jo feia veure que m’ho creia fins que ja no vaig poder carregar-lo més a coll per baixar-lo fins al cotxe i endur-me’l a casa. És un nen, però s’ha fet gran. Avui fa vuit anys.

Vuit és un número sense cap prestigi. No és com el primer, o com fer-ne deu, que són una espècie de meta, com si tots plegats haguéssim conquerit un cim. El vuit queda en l’endemig, una etapa volant que ni tan sols dona punts. Massa gran per a segons què, massa petit per a tota la resta. Quan dorm i un soroll el mig desvetlla, encara obre el palmell de la mà en un acte reflex igual que els nadons, amb un espasme flotant com de flor d’aigua. Però la manera com parla, la manera sobretot com escolta, és la d’un adult en miniatura. Sovint em sorprenc pensant que ha madurat fins i tot a pesar nostre, lluny de nosaltres: amb els avis, amb les mestres, però no amb els pares. El pediatre em va aconsellar que el poc temps que pogués dedicar-li fos almenys de “qualitat”. Ho vaig intentar, fins que em vaig cansar de fer el paper d’una animadora o d’una fada en lloc d’assumir que totes les mares som imperfectes. Ben mirat, als informes escolars tot sembla en ordre, excepte que no seu bé al menjador. Tothom vol que els nens adoptin posicions reglamentàries, però jo només reconec el meu fill quan a taula fa d’ocellot camallarg. Segurament, quan avui li doni el regal d’aniversari ja seran les deu de la nit. Ell em passarà un braç pel clatell perquè m’acosti i em farà un petó a la galta que tindrà la benevolència del perdó, i jo tornaré a ser una nena de cop.